Prou!, prou!, prou!

L'exclamació, sobtada i sentida, va fer paradoxalment entranyable l'expressiu Josep Cuní, que la va deixar enmig d'un debat quan Pilar Rahola i un parell de caps de bestiar més se li van desbocar. Cuní la va acompanyar amb unes palmellades a la taula preceptives. Des d'aquell moment s'ha convertit en bandera i emblema irònics d'aquells que volen tallar d'arrel una discussió. “Prou!, prou!, prou!” s'ajusta ara com una falca a la situació política que patim. Tothom espera un acord, un gest de conciliació, un senyal d'humanitat, entre Artur Mas i Oriol Junqueras. Debades. Els dos líders polítics addueixen grans arguments per no fer-ho. Legítims, justos, comprensibles. Però tots dos, també, interposen entre les dues trinxeres distàncies que semblen obeir més a personalismes i partidismes incomprensibles. Incomprensibles per a la grandesa que n'esperen els catalans que els acompanyen en un viatge que no hauria de ser al país de l'odi. Una de les múltiples raons que els partidaris de la independència feien servir fins ara per convèncer els indecisos era la necessitat de construir un Estat “nou i diferent”. Qui més qui menys somiava països idíl·lics. Però quin idil·li dibuixen els recels i les desconfiances de sempre? “Prou!, prou!, prou!”, exclamava un encès senyor Cuní als contertulians que no li feien cas. “Prou!, prou!, prou!”, cal exclamar ara davant el desajust dels líders. I les imbecil·litats de la parròquia més primària que s'insulta en internet a major honra i glòria d'Espanya.