Ni ganes

L'atemptat contra Charlie Hebdo ha consternat el món civilitzat sencer. Per l'extrema violència de l'atac. Per la falta d'humanitat d'aquells que maten i estan disposats a deixar-se matar en nom del profeta. Per la proximitat. No és fàcil superar la por. Només cal fer una ullada a la premsa que aquests dies s'ha atrevit a reproduir les portades o les caricatures de Charlie Hebdo. En la jungla digital es poden comptar amb els dits. Ahir mateix es va saber que una altra publicació alemanya ha patit l'atac dels fonamentalistes per haver-ho fet. Per això, tots som Charlie, però menys. Perquè s'ha de tenir molt de valor i molt d'amor a la llibertat per ser-ho. Tots som Charlie, de boqueta, encara que no compartim l'acidesa de l'humor que caracteritza la publicació, perquè sí que compartim, amb els seus morts, la defensa menys arriscada d'uns valors que ha costat segles fer prevaldre en aquesta part del món. Tots som Charlie, però menys? No. Jean-Marie Le Pen ha declarat a Le Figaro: “Avui tothom està dient: ‘Tots som Charlie.' Bé, doncs ho sento, però jo no sóc Charlie.” Addueix l'exlíder del Front Nacional que la publicació havia demanat la dissolució del seu partit. Té raó. Charlie Hebdo practica un radicalisme combatiu contra el Front. Queda clar que el setmanari i el partit discrepen en l'essència. En els valors democràtics. Els valors que van tirotejar els dos germans gihadistes. Els que tampoc agraden als frontistes. Diu Jean-Marie Le Pen que ell no és Charlie. Ni ganes.