Perdedors radicals
En un assaig-pamflet titulat El perdedor radical. Ensayo sobre los hombres del terror, publicat per Anagrama el 2007, Hans Magnus Enzensberger ens diu que, de la manera com s'ha acomodat la humanitat –“capitalisme”, “competició”, “imperi”, “globalització” –el nombre de perdedors no solament augmentarà cada dia, sinó que hi haurà un procés enterbolit i caòtic en què frustrats, vençuts i víctimes es dissociaran. Aleshores, prossegueix l'escriptor alemany, el fracassat s'haurà de resignar i claudicar; la víctima reclamarà satisfacció; i el derrotat es prepararà per a l'assalt següent. Però hi ha, també, en el seu esquema, el perdedor radical que s'allunya de la resta de gent per fer-se invisible, tenir cura de la seva quimera, concentrar les seves energies, i esperar la seva hora.
Per Enzensberger, el fonamentalisme islamista alimenta i dóna justificació a aquests perdedors radicals. És possible que tingui raó, però, després de la matança a la redacció de Charlie Hebdo, no estic segur que tots plegats no en puguem sortir perdedors. Perquè la construcció ideològica que té el nom d'Europa, i amb la qual s'intenta homogeneïtzar realitats històriques nacionals, socials i culturals ben distintes, no ens deixa veure que potser ens estem resignant al fracàs; que reclamem satisfacció com si fóssim les úniques víctimes del desordre de la globalització; i que ens posem drets per a l'assalt següent, com els derrotats, sense preguntar-nos per la mena de batalla en què estem embolicats. Fracàs, òbviament, socioeconòmic, que revela les febleses de l'“estat del benestar” com a projecte estratègic de progrés i justícia social al marge de conjuntures: d'aquí l'augment de la pobresa, de la marginació i, sobretot, de la resignació imposada, mentre esperem l'arribada d'un nou projecte ideològic que substitueixi la panacea liquidada per la crisi dels últims set anys (¿que no són els defensors de l'“estat del benestar” els primers a advertir-nos que res no tornarà a ser com abans?).
Víctimes de la globalització, és clar que ho som, però no pas les úniques a tenir dret a reclamar satisfacció pels nostres mals. Si d'algun mal pateix l'actual crisi civilitzatòria europea és del que Enzensberger considera el caldo de cultiu de la frustració del món islàmic: la ferida narcisista dels que es creuen més grans del que són i no accepten que el planeta està donant moltes voltes al marge d'ells.
En el cas del món islàmic, la religió faria el paper ideològic que a Europa ha tingut, històricament, la raó. Però aquesta raó, que ha estat la base del progrés europeu, ara és arraconada, socialment i políticament, per l'auge de l'irracionalisme xenòfob. En una paraula: Europa ha covat uns perdedors radicals laics, en perfecta simetria amb el fonamentalisme religiós islàmic, l'única diferència amb el qual és que no poden ni volen prescindir de l'aixopluc de les institucions democràtiques, perquè esperen ocupar-les per complir el seu programa. Es tracta dels moviments feixistes i nazis que, si han pogut ser bandejats del poder, mai no han desaparegut de l'horitzó de les crisis periòdiques del paradigma civilitzatori europeu. En aquest sentit, el tema de l'equilibri entre llibertat i seguretat, que no és merament formal, sinó ètic i polític, forma part de la lluita contra els fonamentalismes interns europeus, a fi de no alimentar-los per no esdevenir, tots plegats, uns perdedors radicals.
