Paradoxes Charlie

N'hi ha tantes, de paradoxes, que no caben en un molí. La primera és que, tal com ha quedat descarnadament evident, de Charlies, no n'hi ha tants. Malgrat la proposta de Reporters Sense Fronteres, hi ha poques publicacions al món que s'hagin atrevit a reproduir les vinyetes o les portades de Charlie Hebdo en l'interior, i menys encara en portada. El risc és evident, segons on més, i el valor que cal, excessiu. La segona és que a la manifestació més gran que mai s'hagi fet a París no hi havia el partit que més vots va obtenir en les darreres eleccions europees. La tercera, que a Espanya el diari que ha anat més lluny en valor, La Razón, no ho ha fet perquè se senti Charlie, ni per la llibertat, ni tan sols per la llibertat d'expressió. Ho ha fet per sumar incondicionals de les files del catolicisme més abrandat. Dubtosament aquest diari reproduirà en portada les caricatures del setmanari francès que ironitzen sobre el papa o l'Església catòlica. La quarta és que a França la llibertat de premsa té un límit en forma de llei, la de 1949, que encotilla la premsa infantil. En nom de la qual l'Estat ha actuat moltes vegades contra la premsa d'adults. Només perquè porta il·lustracions, i poden caure en mans dels més petits. Bona excusa té el malalt. La cinquena és que Charlie Hebdo ha fet un tiratge de cinc milions d'exemplars del darrer número, però fins la setmana passada patia greus problemes econòmics. La setena... L'espai s'acaba, però, si el lector en vol més, que pari un cabàs.