De set en set
Els miratges
Per raons que ara no vénen al cas, la meva dona i jo hem conegut la Sarabi. La Sarabi és una nena africana, d'una alegria desbordant. Repeteix segon d'ESO. Cada dia, quan surt d'escola, ha de cuidar els seus tres germans petits, ja que els seus pares són a treballar i no arriben fins a les nou del vespre. Mentre berenem contagiats per la seva energia irradiant, busquem a Google el significat del seu nom: Sarabi al·ludeix als miratges del desert. Aquesta vibració il·lusòria del seu nom sembla una ona expansiva: la Sarabi no té temps ni de jugar ni d'estudiar; la Sarabi ha de fer de dona gran encara que sigui una noieta; la Sarabi no té cap ordinador ni cap llibre a casa, ni un atles, ni un diccionari; si la Sarabi té dificultats per entendre els deures que li posen a l'institut, a casa ningú no pot ajudar-la.
És un fet. En les nostres societats avançades cada vegada impera més aquest binomi devastador: gent que pot accedir a la formació i a la cultura, i gent que no pot accedir-hi. És una polarització que provoca estralls: econòmics, morals, d'autoestima, de seguretat, d'arrelament social, d'identificació amb una comunitat, d'esperança de futur... Desenganyem-nos. Si la Sarabi tingués uns pares que disposessin de temps, coneixements, recursos i voluntat, faria tots els deures, llegiria i escriuria amb solvència i, per extensió, podria pensar en el seu demà i viure com el que és: una noieta. Però això és un miratge. La societat es mostra incapaç de garantir igualtat d'oportunitats. I els centres escolars, impotents i saturats d'exigències, rubriquen per passiva una escola classista que torna a fer vigents les velles reivindicacions dels mestres de Barbiana, aquella revolució pedagògica que va denunciar que l'escola italiana de mitjan segle XX estava pensada només per als rics i funcionava com un pervers “hospital que cura els sans i rebutja els malalts”.