L'ànima

Si els catalans no ho hem perdut tot, ho devem en primer lloc a la força de la nostra ànima. L'ànima que ens aguanta, “nacionalment és més ferma i més segura que l'ànima individual que aguanta cada català. I és evident que quan els catalans obliden la seva ànima col·lectiva i es dediquen a actuar pel seu compte, i fins i tot quan actuen lligats al clos tancat dels clans polítics, donen al món manta vegades l'espectacle d'un desori integralment perfecte”. Això és d'Artur Bladé Desumvila, al llibre que recull el pensament de Francesc Pujols: Geografia espiritual de Catalunya. I sembla escrit ahir mateix, abans de saber-se que hi hauria un acord electoral pel 27-S. És clar que Salvador Giner, al seu recent Catalunya: Assaig, també diu “la causa catalana no genera cap desig que els fills del país l'abandonin. Tossudament la reprenen a cada pas”. Del primer memorial de greuges presentat a Carles III el 1760, fins a la petició de consulta popular del 9-N. Les negatives d'Espanya, apunta Giner, generen distanciament i llunyania, sensació que no hi ha res a fer a l'entesa amb el govern de Madrid.

Els anhels catalans, vista la reacció a la convocatòria a les urnes, topen una vegada més amb la intransigència. Com deia Alberto Martín-Artajo, que va ser ministre de Franco, “esta santa intransigencia es nuestra cruz y nuestra corona”. La cita l'ha recordada el prestigiós historiador Josep Fontana, que és èxit de vendes amb La formació d'una identitat. Una història de Catalunya. Una identitat –diu– que no és producte de la sang o de la terra, sinó que neix d'una llarga existència compartida. Lluny d'essencialismes, guiada per la voluntat de ser, i d'autogovernar-se, del que va ser el primer estat nació d'Europa. Per Fontana, hi ha un sentit de connexió i de pertinença, reforçat per la consciència de ser partícips d'uns drets i llibertats que han caracteritzat la societat catalana. A veure si és veritat que ens aguanta l'ànima, tossudament, i no ens encongim entre la geografia, l'assaig i la història.