El tram final
Fa pocs dies vaig rebre una carta d'un bon amic meu resident a Suïssa, en la qual em comentava que amb la seva esposa i fill havien fet milers de quilòmetres per participar humilment en el procés. Primer per obtenir la còpia literal de la seva partida de naixement per tal de poder estar inscrit al consolat de Berna, per participar en cadenes humanes a Suïssa i la V a Barcelona i, finalment, amb l'anada a Milà per votar, i que si els nostres polítics només saben fer conferències estèrils hi ha el perill que la gent no entengui el seu debat. I els catalans haurem perdut l'ocasió única de la nostra història en què tots els elements estaven reunits per tornar a existir.
Comprenc els temors i la decepció del meu amic. Tot i així, no hem d'oblidar que l'assoliment de la sobirania és una feina que correspon a tota una societat, independentment de l'adscripció ideològica de cadascú, la qual s'ha de respectar, hi caben totes. Per això s'ha de plantejar com un esforç conjunt, obert, sincer i real. Des de la democràcia. Des de la llibertat. I la llibertat no és patrimoni de cap ideologia. Penso que aquest capteniment va ser el de la reunió a la Generalitat del 14 de gener.
També va dir el meu amic que Mas i Junqueras no tenen excusa. Malgrat tot, són líders i els líders han de tenir totes les formes imaginables d'intel·ligència i sobretot han de tenir coratge. La intel·ligència de discernir allò que cal fer i el coratge de fer-ho. Han de tenir seny, per descomptat. Seny no significa refusar córrer riscos. Significa valorar els que valen la pena i requereix no enrocar-se en un manteniment del propi criteri. Acceptar córrer riscos no vol dir afrontar-los precipitadament. La reunió de la tarda del dimecres dia 14 entre el president Mas, Oriol Junqueras i les entitats sobiranistes va concloure amb un acord per garantir la continuïtat del procés. Es va recuperar la unitat i el clima d'acord que havia existit durant dos anys, i que en els darrers mesos s'havia anat afeblint i esquerdant. El president Mas i Oriol Junqueras van demanar disculpes. La capacitat d'autocrítica és també una condició de líder.
Catalunya ha proposat totes les vies que la pròpia legalitat de l'Estat permetia. La resposta del govern espanyol ha estat refusar-les. Ara només en queda una, eleccions autonòmiques a les quals els votants atorguin caràcter plebiscitari. El president Mas vincula l'èxit del procés català a una majoria absoluta. El principal objectiu de l'acord és aconseguir-la. Recuperar la unitat era fonamental per garantir la continuïtat d'un procés de transició nacional que va tenir el punt àlgid el dia 9 de novembre passat. A aquestes eleccions s'hi concorrerà amb llistes diverses que es presentaran amb un full de ruta nacional compartit que s'incorporarà als programes electorals.
La publicació dels Decrets de Nova Planta, el 1716 a Catalunya, va significar l'annexió de Catalunya a Castella. Una annexió significa ser sotmès a una legalitat que no és la pròpia. Atès que el marc conceptual d'Espanya/Castella/Madrid, basat en una voluntat de domini, és radicalment diferent del marc conceptual de Catalunya, basat en una voluntat d'existir i que les dues voluntats es mantenen inflexibles, és obvi que en un moment o altre, en un punt o altre, Catalunya haurà de trencar la legalitat forana: la de l'Estat espanyol. Les successives negatives del govern de l'Estat espanyol són prou il·lustratives de la seva inevitabilitat. Llegeixo que en l'esborrany del full de ruta unitari del procés sobiranista català es planteja la celebració d'un referèndum, cosa que suposaria un acord amb el govern espanyol. En cas contrari es planteja directament la proclamació de l'estat català: la ruptura de la legalitat de l'Estat espanyol. Al·leluia!, haurem entrat en el tram final de la ruta. La independència és una qüestió de fet. Esdevé de dret en produir-se els reconeixements internacionals. De resultes del compromís del president de la Generalitat de dur a terme una consulta sobre el futur polític i nacional de Catalunya es va crear el Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), el qual en el període d'un any i mig va emetre 18 informes, l'últim dels quals té com a objecte analitzar els reptes i les estratègies en el procés de reconeixement i integració a la comunitat internacional d'un eventual estat català independent i s'hi fan una sèrie de consideracions relatives al procés de demanda de reconeixement internacional, en què els interlocutors no tindran la intransigència de l'Estat espanyol, entre altres raons perquè seran part interessada i tindran un marc conceptual diferent.
