Quatre o tres-centes vint-i-dues?

El Departament i el Ministeri d'Educació han entrat en una guerra de xifres per determinar quantes famílies catalanes han demanat els 6.000 euros per portar els seus fills a una escola on el català sigui una anècdota. Segons les milícies annexes de l'Estat, en forma de paper de premsa, en són 322. Irene Rigau ha replicat que només en són quatre. En el primer cas la Generalitat hauria d'abonar als senyors que demanen que els seus fills siguin escolaritzats en castellà 1.932.000 euros. En el segon, només 24.000. Tot això és mill per a l'Estat. I un disgust per a la Generalitat, que no arriba a final de mes amb la magra dieta que li facilita el govern central. En el fons, tant se val que siguin dos milions o vint-i-cinc mil. En el fons, allò que no s'aguanta és que sigui el govern espanyol qui ordeni l'ensenyament a Catalunya, una competència transferida. Al marge de la realitat social catalana i només per tocar la pera o per guanyar un grapat de vots. Pitjor encara, per testosterona. Tampoc s'aguanta que en aquest país el govern no pugui pagar les guarderies que en altres territoris són el bressol seu de cada dia i hagi de carregar-se al muscle el capritx d'un ministre i de quatre pares. Que marquen territori nacional en cada cantonada. Si Wert vol beques patriòtiques, que les pagui ell. El departament hauria de denegar totes les peticions. O enviar els nens de Tortosa a escoles de Barcelona i els de Barcelona a escoles de Tortosa. Diuen ells que el nacionalisme es cura viatjant.