Doncs daixonses

Em diuen que els meus articles passen a la pàgina 2 i que puc posar un nom a aquest espai. Tal dit, tal fet: jo et batejo, raconet meu, amb el títol de Daixonses i dallonses, dues perles que honoren la nostra llengua. Les vores de l'idioma són plenes de paraules tan gastades i ambigües que estan buides de significat. Però a vegades la paraula més insignificant té lluïssors de gemma. La gràcia de daixonses i dallonses és que, essent comodins que ho volen dir tot i no volen dir res, s'han de fer servir amb propietat.

Les persones que aprenen el català amb esforç i bona voluntat topen sovint amb expressions quasi cabalístiques que tenen un manual d'ús esotèric. Com Déu n'hi do, rai, gaire o els vaporosos daixonses i dallonses. Si no has nascut a Tortosa o a Horta de Sant Joan, per exemple, no diràs xeic! amb la gràcia i l'escaiença amb què els tortosins i els hortolans intercalen aquesta exclamació en la conversa. I si no has mamat el català de les Illes, no seràs capaç de reblar les frases amb un idò! genuí. De la mateixa manera, l'art de fer servir el daixonses i el dallonses s'ha d'aprendre des de petit. I justament els mallorquins han arribat a l'excel·lència convertint el daixonses en un verb que pot substituir qualsevol altre verb. Encara no he daixonat el moble pot ser que encara no l'he comprat, no l'he venut, no l'he pintat, no l'he desmuntat...

Trio també Daixonses i dallonses com a nom de la columna per recordar una revista humorística que va sortir el 1926. Era doble, cada número tenia dos exemplars, un per a homes (El Sr. Daixonses) i un altre per a dones (La Sra. Dallonses). Hi col·laboraven dibuixants de renom, com Opisso, Junceda, Apa, Castanys o Cornet, i escriptors de la talla de Prudenci Bertrana, Josep Carner i Joaquim Ventalló. Va tenir una vida molt curta, de només nou números, però... No em queda més espai per explicar-ho. Doncs això, daixonses, oi?