Fins i tot fan ressuscitar l'Aznar

L'aquelarre que ha celebrat aquest cap de setmana el nacionalisme conservador espanyol, valgui la redundància triple, ens fa adonar que en els mesos que ens esperen fins a les eleccions que ens han d'obrir la porta de la gàbia els catalans serem l'ase dels cops de tota la llopada cavernícola. Calcem-nos ben calçats perquè s'està covant un redoblament dels esforços intoxicadors i un increment de l'agressivitat derivats de la necessitat del senyor Rajoy i companyia de trobar alguna excusa per desviar l'atenció de la ferum cada dia més irrespirable del podrimener que hi ha sota la manta de Bárcenas.

Catalunya serà, si és que ha deixat mai de ser-ho, el centre d'atenció, i de tensió, d'un model de nacionalisme canònic que sempre busca l'enemic exterior (no és un error, en el fons sempre hem estat l'enemic exterior més proper, per als espanyols) per alliberar energies, amb la cordial empenta fraternal de bons patriotes del PSOE. I de Podemos, que ja fa dies que ensenyen la poteta nacional.

En unes altres circumstàncies es podria arribar a la conclusió que qualsevol menyspreu, atac, insult o diatriba que ens arribi de Madrid és motiu de joia i celebració perquè contribueix a mantenir la moral alta i la motivació ben greixada per l'efecte de la indignació, i més en aquests moments que el procés ha entrat en una via d'èpica discreta, de prosòdia monòtona, d'una certa flacciditat anímica. El problema és que a aquestes altures del procés fa molta mandra fotre cas a tota aquesta colla d'energúmens que s'esgargamellen arravatadament. Pell morta, ferro fred, conductes auditius d'entrada i sortida automàtica resulten ara alternatives més recomanables contra l'ofensa verbal i la iniquitat política. Hi ha prou feina construint un estat per haver de perdre el temps escoltant els esgarips dels que estan ensorrant el seu. Ni cas, encara que ens amenacin amb fer tornar l'Aznar.