Sentís

Tal dia com avui, 76 anys enrere, les tro­pes fran­quis­tes van entrar vic­to­ri­o­ses a Bar­ce­lona. Els prin­ci­pals líders polítics i mili­tars repu­bli­cans ja havien fugit i es pre­pa­ra­ven per a un exili que per a la majo­ria va ser molt llarg. Fal­ta­ven poques set­ma­nes per a la victòria defi­ni­tiva dels revol­tats i per entrar col·lec­ti­va­ment en un túnel del temps que esbor­ra­ria qual­se­vol idea de progrés ema­nada del període repu­blicà. Aquells dies cru­ci­als són els pro­ta­go­nis­tes d'un arti­cle del lla­vors jove peri­o­dista Car­les Sentís publi­cat a La Van­guar­dia un mes escàs després de l'ocu­pació de la capi­tal cata­lana i titu­lat Finish Cata­lo­niae?

Sentís sabia de què par­lava. No deba­des, va entrar amb les tro­pes fran­quis­tes a Bar­ce­lona i, segons explica ell mateix en aque­lles rat­lles –amb un punt fat­xenda, cer­ta­ment–, es va men­jar l'arròs que havien pre­pa­rat per al con­se­ller Joan Como­rera, que havia mar­xat cap a l'exili. Segons ell, la der­rota no sig­ni­fi­cava la mort de Cata­lu­nya, sinó la mort d'una Cata­lu­nya: “...la de Dur­ruti... la de Com­panys... la de Negrín... Per­fecto! [...] Aque­lla Cataluña acabó; pero la Cataluña real, que diría vues­tro y nues­tro caro Char­les Maur­ras, hoy, pre­ci­sa­mente, empi­eza a ama­ne­cer”.

Doncs aquest ama­ne­cer –que vati­ci­nava l'home que, l'any 1977, a les ordres de Suárez, por­ta­ria Tar­ra­de­llas pri­mer a Madrid i després a Bar­ce­lona per fer-se càrrec de la Gene­ra­li­tat res­tau­rada– va cos­tar car als cata­lans. Molt car. Milers de morts, d'exi­li­ats, d'empre­so­nats... La liqui­dació de les ins­ti­tu­ci­ons i l'anor­re­a­ment d'una llen­gua i una cul­tura que hau­rien de pas­sar per un dels períodes més difícils de la seva llarga història. Lite­ral­ment, havia mort la Cata­lu­nya de Com­panys. I amb el nuevo ama­ne­cer de Sentís nai­xia la Cata­lu­nya més des­gra­ci­ada: la del Cara al Sol, la de les mis­ses de cam­pa­nya i Franco sota pal·li, la del Camp de la Bota i el fos­sar de la Pedrera, la de l'estra­perlo i la gana...