Sentís

Tal dia com avui, 76 anys enrere, les tropes franquistes van entrar victorioses a Barcelona. Els principals líders polítics i militars republicans ja havien fugit i es preparaven per a un exili que per a la majoria va ser molt llarg. Faltaven poques setmanes per a la victòria definitiva dels revoltats i per entrar col·lectivament en un túnel del temps que esborraria qualsevol idea de progrés emanada del període republicà. Aquells dies crucials són els protagonistes d'un article del llavors jove periodista Carles Sentís publicat a La Vanguardia un mes escàs després de l'ocupació de la capital catalana i titulat Finish Cataloniae?

Sentís sabia de què parlava. No debades, va entrar amb les tropes franquistes a Barcelona i, segons explica ell mateix en aquelles ratlles –amb un punt fatxenda, certament–, es va menjar l'arròs que havien preparat per al conseller Joan Comorera, que havia marxat cap a l'exili. Segons ell, la derrota no significava la mort de Catalunya, sinó la mort d'una Catalunya: “...la de Durruti... la de Companys... la de Negrín... Perfecto! [...] Aquella Cataluña acabó; pero la Cataluña real, que diría vuestro y nuestro caro Charles Maurras, hoy, precisamente, empieza a amanecer”.

Doncs aquest amanecer –que vaticinava l'home que, l'any 1977, a les ordres de Suárez, portaria Tarradellas primer a Madrid i després a Barcelona per fer-se càrrec de la Generalitat restaurada– va costar car als catalans. Molt car. Milers de morts, d'exiliats, d'empresonats... La liquidació de les institucions i l'anorreament d'una llengua i una cultura que haurien de passar per un dels períodes més difícils de la seva llarga història. Literalment, havia mort la Catalunya de Companys. I amb el nuevo amanecer de Sentís naixia la Catalunya més desgraciada: la del Cara al Sol, la de les misses de campanya i Franco sota pal·li, la del Camp de la Bota i el fossar de la Pedrera, la de l'estraperlo i la gana...