Ser discontemporani

M'explico: encara que el món estigui cada cop més globalitzat, no tots som contemporanis; és a dir, no vivim en el mateix temps històric i la mateixa civilització. Llegint el valuós article de Carles Casajuana (La Vanguardia, 17/1/2015), article que volia escriure i que ja vaig trobar escrit, la diferència entre civilitzacions es fa evident. No només, com diu Casajuana, tenim un problema gruixut pel fet que nosaltres, els europeus, vivim en un règim de drets individuals i de lleis laiques, contra el règim col·lectiu i de lleis religioses dels que viuen en una fe, sinó que estem en coordenades històriques diferents que porten, indefectiblement, a un enfrontament. No estic pas predicant cap lluita, però és del tot ingenu queixar-se, per exemple, que França (més enllà del racisme evident), o Europa en general, no ha sabut integrar els islamistes. Qui diu això no s'adona de la profunditat del problema, perquè, per més que l'estat modern laic doni a tots els seus ciutadans les mateixes oportunitats i el mateix tracte de la llei, això mai es podrà dur a terme satisfactòriament si hi ha una part de la població que no només no deixa les seves arrels culturals d'origen, sinó que les reforça amb un sistema social propi totalment oposat al del lloc on es vol instal·lar. El mateix passa amb els jueus ortodoxos, o amb una comunitat sikh, o d'altres. Imaginem un cas estrafolari: una comunitat d'argentins que, per raó de la seva fe, reclamen tenir grans praderies per poder tenir les seves pròpies vaques i poder menjar els seus asados amb carn de la mateixa qualitat que al seu país, i que es neguen a comprar a les carnisseries existents. O uns italians que exigeixen a Finlàndia plantar oliveres per poder gaudir d'oli d'oliva, etc. O que un grup d'europeus fan una comunitat al Pakistan on les seves dones vesteixen molt lleugeres de roba sí o sí. Evidentment, són realitats inconcebibles. Doncs bé, quan un grup tan nombrós com els que professen l'islam exigeix el seu dret a viure a Europa tal com viuen als seus països, entren en col·lisió amb el sistema social europeu, i no és un problema de tolerància, car les seves lleis, ancorades encara en un estadi teologal i feudal de la civilització, són les primeres a ser intolerants. Què passa dins d'un noi o noia escolaritzats en l'escola pública laica, als quals els seus pares obliguen a seguir la llei islàmica, per cert interpretada de manera ben diferent segons a quin punt de la geografia islàmica et trobis, i que porta a una guerra terrible entre xiïtes i sunnites?

Per altra banda, els europeus i els americans són culpables d'una política de guerra i d'una manipulació dels governs en aquests països, lligada, des del colonialisme del segle XIX, i també des de la fi de la Segona Guerra Mundial, a un joc d'interessos pervers que els ha utilitzat i matat. Molts musulmans, que vivien tranquil·lament, no han tingut cap més remei que radicalitzar-se si no volien seguir sota el jou occidental i els governs autoritaris que els imposaven. I, al mateix temps, la profunda hipocresia de les monarquies del Golf, que practiquen un islamisme radical, s'enriqueixen escandalosament amb el petroli, i alhora tenen gran part de la població, generalment asiàtica, en condicions de quasi esclavatge. I a més financen els radicals.

Les contradiccions són múltiples i de molt difícil solució. La fe religiosa, i la moral que imposa als seus creients, és per definició autoritària, perquè una religió que no defensa amb ungles i dents la seva fe no té cap sentit. Però, al mateix temps, un europeu no té cap necessitat de fer-ne burla, per més que ell no hi cregui. Hi té el dret, però intel·lectualment no en té cap necessitat, perquè burlar-se d'una visió del món que no és la teva és un joc que no porta enlloc, car l'altra persona viu en un estadi de consciència o en una visió del món que no li deixa compartir el teu humor. I el teu humor, dirigit a ell, no serveix de res, perquè no té la capacitat de la ironia, la idea crítica, i per tant és un enfrontament inútil. El dia que entre els islàmics radicals hi hagi una Charlie Hebdó, podrem entrar en diàleg. Fa por veure com un país com ara Txetxènia, arrasat pels russos i incapaç de treure's el seu jou, és capaç, en canvi, de reunir un milió de persones per protestar iradament contra la revista. Els europeus van fer la Revolució Francesa. Els xinesos, la Llarga Marxa. Els japonesos van rebre Hiroshima. Però cert islam està igual que l'any 700. I els jueus ortodoxos, gràcies als nazis i als britànics, igual que al segle I, el Dia de la Diàspora. No és, doncs, gens fàcil. Estem en un procés, d'ells i de nosaltres. Ara, els drets civils que van néixer el 1789 a París són el nostre temps històric. Vam canviar la fe per l'ètica. Apliquem doncs l'ètica, i posem fi a les guerres i als interessos que tenim als seus països, i exigim aquí que la fe sigui privada i que s'ajusti, en tot allò públic, a les lleis civils i laiques.