Un país nou

Les dar­re­res pre­vi­si­ons de crei­xe­ment del PIB fetes pel govern de l'Estat i d'altres ins­ti­tu­ci­ons pel 2015, apun­ten a un 2,4%. Alguns s'han afa­nyat a deduir que podem donar per con­closa la crisi. Sóc per natu­ra­lesa animós i posi­tiu, però haig de dir que el meu estat d'ànim con­ti­nua sent de neguit i, fins a cert punt, de decepció.

Durant anys, els millors de la pri­mera dècada del 2000, des de la Cecot vàrem denun­ciar amb insistència que no s'estava apro­fi­tant aquell moment per fer els can­vis estruc­tu­rals que calien per millo­rar i fona­men­tar la com­pe­ti­ti­vi­tat. La crisi vis­cuda, espe­ci­al­ment dura en el període 2008-2013, ens va con­fir­mar el pronòstic i amb cap mèrit, fent de la neces­si­tat vir­tut i només amb enor­mes sacri­fi­cis per part de la majo­ria de les empre­ses i de la ciu­ta­da­nia, es va afron­tar aquesta trans­for­mació. Dis­sor­ta­da­ment també han ser­vit per a per­pe­tuar un model econòmic i social que molts con­si­de­rem obso­let i no vàlid per a fona­men­tar el progrés per­so­nal, econòmic i social. El debat d'alter­na­ti­ves està pen­dent de fer-se. S'ha exe­cu­tat poc i sense arris­car per homo­lo­gar el país inter­na­ci­o­nal­ment com un dels millors.

Una de les inne­cessàries deri­va­ci­ons va ser cons­ta­tar que no milloràvem el nivell edu­ca­tiu, ni incre­mentàvem pres­su­post per a la recerca i el desen­vo­lu­pa­ment, ni per a la inter­na­ci­o­na­lit­zació, ni es millo­rava inte­gral­ment l'eficiència de les admi­nis­tra­ci­ons, ni s'assu­mien cri­te­ris de retorn en les inver­si­ons, ni...

Tam­poc es feia la peda­go­gia esca­ient per refun­dar les bases de la com­pe­ti­ti­vi­tat. No és per atzar que Espa­nya està en aquesta situ­ació. Per sort, té solució! Fent les coses d'una altra manera. Fent can­vis. Era­di­cant l'immo­bi­lisme. Assu­mint per­so­nal­ment i col·lec­ti­va­ment risc, més risc. I apli­cant sem­pre el recurs més impres­cin­di­ble: la intel·ligència.

Tots ple­gats neces­si­tem un país nou. Els empre­sa­ris, també. Sabem que el país que tenim no és el país que neces­si­tem i volem. I no volem que es torni a enga­nyar. No cal pro­me­tre des­pe­ses –i n'hi ha de molt bàsiques i impres­cin­di­bles per aten­dre– si no hi ha ingres­sos. Ocu­par-se dels ingres­sos és reconèixer i assu­mir que cal posar-ho fàcil a empre­ne­dors de nego­cis i a empre­sa­ris perquè con­cre­tin amb agi­li­tat els seus pro­jec­tes. Que les empre­ses puguin fer el seu rol de cèl·lula mare de l'eco­no­mia i esde­ve­nir l'epi­cen­tre de l'interès de les per­so­nes, de la política i de la soci­e­tat. Certs polítics pen­sen i actuen com a mals tre­ba­lla­dors per compte aliè: l'ingrés no els importa! Sona molt anti­quat. Però ho podem cor­re­gir. La gene­ració de riquesa, d'ocu­pació o d'inno­vació en depèn. I com a resul­tant, els ingres­sos fis­cals, que es tra­du­ei­xen en una soci­e­tat cohe­si­o­nada i amb benes­tar. Un cer­cle virtuós. I, pel degut res­pecte a les per­so­nes, cal ori­en­tar els mis­sat­ges amb rea­lisme: no s'ha de pro­me­tre tre­ball sense estudi ni progrés sense esforç.

L'any 2015 tindrà un impor­tant caràcter (calen­dari) polític. Cata­lu­nya posarà l'accent en la pro­posta d'un nou país que encara pre­senta mol­tes incògni­tes per resol­dre res­pecte al seu model. Crec oportú esmen­tar que un nou país no és garan­tia de país nou. Els empre­sa­ris el volem nou.