Deutes

La cara del nou primer ministre, Alexis Tsipras, em sembla el típic enigma grec. Com pot ser que aquest jove polític aparegui com l'home més relaxat i content del seu país? No sent el pes de l'enorme responsabilitat que li ha caigut al damunt? Ja entenc que ha tingut un resultat electoral molt bo, però la situació de Grècia avui i els problemes que afronta el nou govern podrien fer arrufar el front i generar arrugues prematures al més optimista. Potser la preocupació va per dins i l'home hi sap posar cara de pòquer o, com les cariàtides de l'arquitectura hel·lènica, aguanta la seva feixuga càrrega sense immutar-se. Ja es veurà. De moment no es pot negar que no vagi per feina. S'ha afanyat a formar el nou govern (aquí totes les cariàtides resulten ser de gènere masculí) i a pactar amb un partit d'extrema dreta l'endemà mateix de les eleccions (és a dir, que ja ho tenien acordat, però no anunciat). També s'ha afanyat a deixar clar que, si van mal dades, pot convertir-se en un “infiltrat” de Putin a la Unió Europea i dificultar polítiques comunes amb el tema d'Ucraïna. Al darrere de tot plegat hi ha la mare dels ous: el deute grec. Un deute tan brutal com estructural que no es pot condonar alegrement si no es volen trencar els fràgils equilibris entre nord i sud a la Unió europea o crear un efecte contagi a d'altres estats membres que seria irrefrenable. El problema del deute, de moment, no castiga la cara de Tsipras. El primer ministre del país que va inventar la tragèdia com a gènere no presenta pas l'aspecte d'un heroi tràgic. “El que mor paga tots els seus deutes”, fa dir Shakespeare a un personatge. No sembla que Tsipras estigui en aquesta onda tràgica. Deu estar convençut que a Brussel·les les coses no arriben mai a aquests extrems i sempre es troba l'operació cosmètica que salva la cara de tothom. I sobre el deute fa anys que, qui més qui menys, té assumit allò que va dir un president dels EUA: “Benaurats els nostres fills perquè ells heretaran el nostre deute nacional.”