La nova política envelleix ràpid

Afirma la nova política que la vella ha mort. Es defineixen els nous polítics com a nets, honestos, audaços i eficaços. Grans valors. No és estrany, doncs, que el nou polític Alexis Tsipras hagi guanyat les eleccions gregues. Ni que el nou polític Pablo Iglesias s'hagi convertit en un fenomen d'adoració permanent que ha fet esclatar les enquestes. Lloats siguin els joves herois. Qüestionar-los, no reverenciar-los com es mereixen, desperta les més grans ires. Només des de la mala fe sistèmica es pot desconfiar de tanta noblesa. La reacció s'amaga darrere els recels. I, tanmateix, és precisament la desconfiança la que ha salvat històricament els éssers humans dels errors col·lectius més devastadors. La credibilitat de Tsipras demana atenció preferent quan el nou primer ministre pacta amb un partit estúpidament xenòfob i patriota. Reclamar la devolució de la sobirania dita nacional pot unir estranys companys de viatge a la mateixa Ítaca. Això pot fer entendre que un individu com Panos Kammenos acabi ocupant la cartera de Defensa, que se li ajusta com anell al dit ert. Acceptarà Kammenos la rebaixa en el pressupost armat que prometia el programa de Syriza? He! Els símptomes fan tremolar. Com fan tremolar també els arguments dels nous dirigents de Podemos quan han de respondre a preguntes concretes sobre actuacions personals que són més velles que noves. És cert que la premsa falangista els busca la ruïna. Però això no pot justificar que la nova política envelleixi tan ràpid.