Girona m'enamora...

Tots els amors tenen, però, moments àlgids i instants menys efusius, sobretot quan et sents caçat com un passerell. Fa uns dies vaig venir, com tants, un matí, a ciutat. Calia una visita rutinària al metge i una anada a la ràdio de la Rambla, a fer pàtria parlant dels premis Bertrana. Feta la feina, quan deixàvem Girona per Sant Narcís i ens reintegràvem a la carretera nacional per la cruïlla de l'Hotel Melià, a la meva dona li va sortir l'amor d'àvia: “No t'entretinguis que la néta sortirà del col·legi i no ens trobarà a casa.” Vaig accelerar. Accepto que, normalment, ja tinc el peu pesat. En entrar, m'havia recordat de l'avís d'algun amic ja damnificat i havia vist bé el rètol dels 50 quilòmetres per hora i el símbol del radar. A la sortida, no. I en una avinguda ampla la sensació que vas a 80 per hora no és gaire evident. A 50 o 100 metres ja m'esperaven quatre guàrdies municipals, que em van aturar i em van comunicar que em multaven amb 400 euros (a pagar-ne el 50% si ho feia aviat) i em treien 4 punts. Un expolític, encara que sigui de tercera divisió com jo, ha d'acceptar amb dignitat les estirades d'orelles. No els vaig escridassar, vaig firmar el que van voler i me la vaig embeinar. Confesso, però, que tot i entendre el servei, et queda un regust molt desagradable. Agafar gent a més de 50 per hora quan s'ho proposen és anar a tret segur. És com agafar pardals amb ballestes al terrat un dia de fred i falta de gra. Et dol i et preguntes: té, de veritat, una traducció real en un millorament del trànsit i en la prevenció d'accidents això? Sí que redunda, és clar, en la recaptació. I en uns moments de crisi, 200 euros són una clatellada. El guàrdia es va voler fer el simpàtic. “Vostè, quan veu una furgoneta, ha de malpensar i afluixar.” No vaig contestar res, però aquesta és mala pedagogia. No m'havia d'explicar la trampa. M'havia de dir: “Vostè té tendència a anar ràpid i s'ho ha de corregir.” D'acord. Tota la tarda hi vaig estar pensant. I gairebé a la nit, mig endormiscat. Fins i tot vaig somiar que tornava a veure els quatre guàrdies amagadets a l'entrada de Girona, però en comptes d'estar atents a les velocitats dels vehicles vigilaven els possibles pintadors de façanes per tal d'aconseguir que la ciutat no donés, quan hi arribes, aquesta sensació tercermundista que dóna quan mires totes les naus industrials abandonades, obertes, saquejades i pintades. Ara anem bé, vaig pensar. Però al cap de poc em vaig despertar. Era un somni.