Duran desconfia d'Esquerra

Una vegada més –l'enèsima– ahir Josep Antoni Duran i Lleida va ser taxatiu amb Esquerra. “No me'n refio”, va sentenciar el president del comitè de govern d'Unió Democràtica. Els fets li han donat la raó. I li'n poden donar més encara. Tot sembla indicar que el camí a les eleccions municipals serà un pedregar ple d'espines i el que portarà al 27-S, un calvari. Ni Mas es refia de Junqueras, ni Junqueras es refia de Mas. Ha arribat el moment de tocar a sometent civil i buscar cinc homes bons que recuperin l'esperança perduda i que enramin amb oli l'espai trencat que hi ha entre els dos líders. Així no anem enlloc. Mentre a Espanya Pablo Iglesias construeix la il·lusió entre un electorat que
no en tenia, a Catalunya Artur Mas i Oriol Junqueras podrien arribar a destruir la que es desbordava pels carrers. Que Duran no es refiï d'Esquerra és ben previsible i lògic. Que en desconfiï Mas és molt més
agre. El líder democratacristià ja estava descomptat. Ahir va explicar de manera diàfana que ell no creu en
la independència de Catalunya, que és coherent amb aquest credo i que se sentiria incòmode si Convergència persistís en el camí que ha marcat Artur Mas. Se'n sentirà, perquè aquesta és l'única opció que justifica el paper històric del partit que lidera el president. Duran
ha quedat descomptat. El desastre és que la desconfiança vagi més enllà i distregui Mas
i Junqueras. I que Esquerra trobi en Unió Democràtica i el seu líder l'excusa absurda
per malfiar-se de Mas i de Convergència.