Demanem l'impossible, però siguem realistes
El Maig del 68 va ser, entre altres coses, una fàbrica d'eslògans. Les reivindicacions convertides en text van omplir primer les parets dels carrers de París i després les de les habitacions de milers de joves del món occidental. Avui perduren al racó de la nostàlgia de la memòria col·lectiva. Entre els eslògans més repetits n'hi va haver un que deia: “Siguem realistes, demanem l'impossible.” La revolució del 68 va ser tan breu en el temps com perllongats han estat els seus efectes. Poc després de l'inici dels disturbis al carrer, el 30 de maig, es va dissoldre l'Assemblea Nacional i tres setmanes després es van celebraran eleccions. La dreta va aconseguir una folgada majoria i De Gaulle va assolir la legitimitat que se li qüestionava des que havia accedit a la presidència de la República. Massa incerteses i riscos van donar la victòria a les urnes als que es van presentar com els garants de l'ordre.
Avui són molts els analistes que consideren que l'aparició de les noves formacions radicals d'esquerres són el preludi d'una revolució pacífica que, com a màxim exponent del canvi, comportaran una veritable substitució de la classe dirigent a la qual anomenen “la casta”. Algunes d'aquestes formacions ja han aconseguit amb el seu discurs regeneracionista arribar al poder, com ha passat a Grècia amb Syriza. A Espanya les enquestes ja situen Podem com la primera formació política en intenció de vot directe, i a Catalunya els analistes consideren quin impacte poden tenir a mitjà termini en unes eleccions al Parlament i a curt en les municipals a llocs com ara la ciutat de Barcelona.
Però no cal fer futurologia per entendre que avui aquestes opcions polítiques ja estan incidint directament en l'agenda i en els continguts dels debat. Això, lluny d'intimidar-los, els porta a fer un pas endavant. Els màxims responsables de Podemos no s'estan de reconèixer que quan van aparèixer per primer cop a l'escenari polític feien un seguit de propostes que ara han deixat enrere i que estan adaptant el seu programa a les possibilitats que tenen d'assumir responsabilitats de govern. Aquesta mateixa setmana la formació de Pablo Iglesias reconeixia que alguns dels compromisos assolits amb els votants en la campanya de les eleccions europees possiblement no es podran portar a terme, i que tampoc no són traslladables a Espanya. En definitiva, han reconegut sense embuts i com una manera de ser transparents que aniran adaptant els seus objectius segons els casos i que, en últim terme, reformularan allò que diu el seu programa.
Si alguna cosa defineix aquestes noves formacions és que prediquen l'idealisme i practiquen el realisme, sense que hi vegin una contradicció sinó una evolució natural. Les dues primeres setmanes de Syriza ho demostren clarament. El pacte de govern amb la dreta d'Anel, la formació d'un govern que no s'ha deixat condicionar per les exigències de respectar la paritat, o la renúncia a la quitança del deute n'han estat exemples clars. On fa tot just uns dies hi havia una posició de fermesa per plantar cara a Brussel·les, avui hi ha un intent d'arribar a acords. ¿Algú s'imagina quina hauria estat la reacció si qualsevol altre president, candidat o govern hagués pres tantes decisions polèmiques en tan poc temps? És clar que la nova esquerra s'ha guanyat un ampli marge de confiança entre els seus electors que li permeten allò que a d'altres els retraurien durament.
Per als observadors és fàcil saber avui que és trending topic però molt difícil què es convertirà en veritable tendència. La volatilitat dificulta entreveure els corrents de fons. Però les incògnites sobre el futur no impedeixen reconèixer que tothom fuig del terreny de la incertesa. El discurs de la regeneració no és prou fort perquè s'assumeixi, sense més ni més, tan sols la possibilitat que al final del camí ens trobem pitjor de com el vam començar. Tots els que pretenen aixecar aquesta bandera haurien de ser-ne conscients. De vegades una renúncia a temps és una victòria i el millor, enemic del que és bo. En un temps de contradiccions hi ha una ració assumible de paradoxes i un punt on la majoria es començarà a fer enrere. Gestionar-ho bé serà la diferència entre l'èxit i el fracàs.
