Sense costos, privada i en castellà

El 29 de novembre de 2013 l'autoritat policial feia saltar els ploms de Televisió Valenciana. Els agents de l'ordre dit públic vencien les darreres resistències dels treballadors del canal, que s'acomiadaven de l'audiència entre proclames, crits i llàgrimes. Alberto Fabra passava a la història com el botxí dels únics mitjans públics, ràdio i televisió, que s'han expressat en català en l'adversa història valenciana. Però l'autòpsia del cadàver ha resultat ser llarga i amarga. Les Corts Valencianes han hagut d'admetre a tràmit una iniciativa legislativa popular, avalada per 90.000 signatures, que demana la reobertura dels dos mitjans. El PP s'ha vist obligat a claudicar per no semblar encara més intransigent. Però ho ha fet amb trampa. El seu grup, impunement majoritari, hi ha introduït una sèrie d'esmenes que desvirtuen profundament el text. N'hi ha una que diu que els nous mitjans no haurien de suposar més dèficit ni alterar els criteris d'estabilitat. En una administració en fallida, això és impensable, perquè qualsevol servei públic té un cost i altera els pressupostos. Una altra s'obre “a qualsevol modalitat de gestió”. En pla, això vol dir que el gestioni altri. I encara una tercera substitueix la demanda que emeti “en valencià” perquè ho faci “preferentment en valencià”. La televisió valenciana va nàixer cara, sobrada, amb la clara voluntat d'enriquir tercers i de llengua preferent castellana. Per això va tancar. I amb aquestes mateixes tares l'obririen els seus botxins.