Poca imaginació
Els empresaris catalans tenen fama ben guanyada de tenir imaginació. Quan veus ciutats com Sabadell i Terrassa que en poc anys passen de tenir una indústria llanera, i només llanera, a una indústria diversificada; quan t'adones que les conques de l'alt Llobregat o del Ter, que només tenien indústria cotonera i ara són comarques actives amb unes indústries que no tenen res a veure amb el cotó; quan comproves que comarques com la del Baix Llobregat han canviat totalment la fesomia industrial per una altra, també industrial, respiro tranquil ja que hi veig imaginació, vocació de fer coses millor que els altres en un mercat competitiu i global. La Catalunya industrial se salvarà mentre hi hagi imaginació. Sense indústria, Catalunya seria com
un cos sense ossos.
En canvi, em cau l'ànima als peus quan comprovo que algunes segones generacions d'industrials venen l'empresa a gent de fora i inverteixen les dotzenes o els centenars de milions d'euros que han cobrat en immobles. El sector immobiliari és tan digne com qualsevol altre, però una cosa es construir un barri d'habitatges socials o de luxe o un conjunt de magatzems, i una altra és comprar edificis que tenen 50 anys en ple centre urbà de qualsevol ciutat.
Aquesta reflexió és conseqüència d'un fet. He llegit –Expansión, 3 de febrer–, que s'ha creat una societat amb el catalaníssim nom de Tauro Real Estate, que ha reunit cent milions d'euros, després de quatre trucades –aquí hi ha imaginació meva– per part d'un professional immobiliari amb una llarga experiència com és Josep Maria Xercavins. Han comprat uns immobles de l'Eixample de Barcelona. Els diners els han aportat, entre d'altres, les famílies Costafreda i Elias. Els primers, els Costafreda, eren els propietaris de l'empresa que fabricava els Dónuts, ben coneguts per tothom i que va fundar el seu pare. La van vendre fa deu anys al fons britànic Apax Partners, que al seu torn la va cedir als americans d'Oak Tree. Els Elias formaven part del nucli dur dels supermercats Caprabo, i ara són els amos dels establiments ecològics Veritas i d'una cadena de gimnasos. Caprabo és d'Eroski, que pertany al grup basc de Mondragon. Podria posar més exemples
si retrocedeixo en el temps.
Invertir en immobles ja construïts per industrials és fugir dels riscos inherents a una empresa industrial. Una indústria crea ocupació, mentre que un immoble es gestiona amb poques persones. Una indústria pot donar forts guanys, però també pèrdues, mentre que un immoble dóna una renda quasi fixa, sense grans expectatives. Una indústria demana una forta dedicació, mentre que els immobles en tenen prou amb la contractació d'un bon executiu. Els industrials estimen el producte que surt de les seves fàbriques, però resulta difícil estimar l'edifici del carrer Balmes, núm. 366. Els problemes que pot crear un immoble és que petin les canonades o que caigui un balcó sobre un vianant, mentre que l'industrial pot tenir conflictes socials, accidents laborals o dura competència. Catalunya necessita empresaris amb imaginació i que acceptin el risc.
