Opinió

Poca imaginació

Em cau l'ànima als peus quan alguns hereus d'industrials es venen l'empresa

Els empre­sa­ris cata­lans tenen fama ben gua­nyada de tenir ima­gi­nació. Quan veus ciu­tats com Saba­dell i Ter­rassa que en poc anys pas­sen de tenir una indústria lla­nera, i només lla­nera, a una indústria diver­si­fi­cada; quan t'ado­nes que les con­ques de l'alt Llo­bre­gat o del Ter, que només tenien indústria coto­nera i ara són comar­ques acti­ves amb unes indústries que no tenen res a veure amb el cotó; quan com­pro­ves que comar­ques com la del Baix Llo­bre­gat han can­viat total­ment la feso­mia indus­trial per una altra, també indus­trial, res­piro tran­quil ja que hi veig ima­gi­nació, vocació de fer coses millor que els altres en un mer­cat com­pe­ti­tiu i glo­bal. La Cata­lu­nya indus­trial se sal­varà men­tre hi hagi ima­gi­nació. Sense indústria, Cata­lu­nya seria com
un cos sense ossos.

En canvi, em cau l'ànima als peus quan com­provo que algu­nes sego­nes gene­ra­ci­ons d'indus­tri­als venen l'empresa a gent de fora i inver­tei­xen les dot­ze­nes o els cen­te­nars de mili­ons d'euros que han cobrat en immo­bles. El sec­tor immo­bi­li­ari és tan digne com qual­se­vol altre, però una cosa es cons­truir un barri d'habi­tat­ges soci­als o de luxe o un con­junt de magat­zems, i una altra és com­prar edi­fi­cis que tenen 50 anys en ple cen­tre urbà de qual­se­vol ciu­tat.

Aquesta reflexió és con­seqüència d'un fet. He lle­git –Expansión, 3 de febrer–, que s'ha creat una soci­e­tat amb el cata­laníssim nom de Tauro Real Estate, que ha reu­nit cent mili­ons d'euros, després de qua­tre tru­ca­des –aquí hi ha ima­gi­nació meva– per part d'un pro­fes­si­o­nal immo­bi­li­ari amb una llarga experiència com és Josep Maria Xer­ca­vins. Han com­prat uns immo­bles de l'Eixam­ple de Bar­ce­lona. Els diners els han apor­tat, entre d'altres, les famílies Cos­ta­freda i Elias. Els pri­mers, els Cos­ta­freda, eren els pro­pi­e­ta­ris de l'empresa que fabri­cava els Dónuts, ben cone­guts per tot­hom i que va fun­dar el seu pare. La van ven­dre fa deu anys al fons britànic Apax Part­ners, que al seu torn la va cedir als ame­ri­cans d'Oak Tree. Els Elias for­ma­ven part del nucli dur dels super­mer­cats Caprabo, i ara són els amos dels esta­bli­ments ecològics Veri­tas i d'una cadena de gim­na­sos. Caprabo és d'Eroski, que per­tany al grup basc de Mon­dra­gon. Podria posar més exem­ples
si retro­ce­deixo en el temps.

Inver­tir en immo­bles ja cons­truïts per indus­tri­als és fugir dels ris­cos inhe­rents a una empresa indus­trial. Una indústria crea ocu­pació, men­tre que un immo­ble es ges­ti­ona amb poques per­so­nes. Una indústria pot donar forts guanys, però també pèrdues, men­tre que un immo­ble dóna una renda quasi fixa, sense grans expec­ta­ti­ves. Una indústria demana una forta dedi­cació, men­tre que els immo­bles en tenen prou amb la con­trac­tació d'un bon exe­cu­tiu. Els indus­tri­als esti­men el pro­ducte que surt de les seves fàbri­ques, però resulta difícil esti­mar l'edi­fici del car­rer Bal­mes, núm. 366. Els pro­ble­mes que pot crear un immo­ble és que petin les cano­na­des o que cai­gui un balcó sobre un via­nant, men­tre que l'indus­trial pot tenir con­flic­tes soci­als, acci­dents labo­rals o dura com­petència. Cata­lu­nya neces­sita empre­sa­ris amb ima­gi­nació i que accep­tin el risc.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.