El mite de l'àrea metropolitana
Aquest cap de setmana he llegit que un dels sectors que aspiren a liderar Podem pretén “articular políticament l'àrea metropolitana de Barcelona” i consolidar-hi un cinturó morat (la cursiva és seva). A l'antic “cinturó roig” caldrà afegir-li, doncs, una mica de blau, i ja el tindrem morat. O ple de blaus, segons com vagin les coses. I no és pas que no n'hagi rebut, de cops, l'àrea metropolitana. I a donar-ne, tot s'ha de dir, des de fa no menys de quaranta anys, en forma de vagues generals, moviments veïnals i activisme polític. No sé pas si el pujolisme, com afirma un document del sector esmentat, ha ampliat o no la bretxa oberta entre “realitat i imaginari polític” al si de les “classes populars metropolitanes”, però em sembla que, si hi ha hagut bretxa, els sapadors de l'esquerra n'hauran estat els principals responsables, els últims trenta anys. I aquí vull esquivar expressament la beateria progressista respecte al paper de les classes populars, com si estiguessin al marge de la realitat, incontaminades, o passivament subjectes als assalts externs, quan elles mateixes estan sotmeses als vaivens històrics i en manifesten la seva evolució. ¿O és que la classe obrera de la Siemens dels anys setanta és la mateixa que la de la Nissan del 2010? Aquestes classes populars escindides, segons sembla, entre la realitat i el seu imaginari, ¿no han cavalcat, com la resta de la societat, els moments de prosperitat i els moments de crisi sense posar en dubte el sistema dominant? ¿No han adoptat l'imaginari burgès, com el conjunt de la societat, i han deixat de banda la necessària crítica política de la realitat? ¿No han permès l'ascens de corruptes als seus rengles, el predomini d'interessos partidistes, o el cofoisme local? Pretendre, com afirma l'esmentat document, que la burgesia, representada per CiU i el pujolisme, és la responsable de la derrota de les classes populars metropolitanes en la lluita pel poder, significa oblidar que la constitució espanyola del 1978 la van fer, entre altres cappares, un representant del PSUC, aleshores hegemònic al Baix Llobregat, i un representant de CDC, és a dir, una aliança de classe entre burgesia catalanista i proletariat català subordinat del PC espanyol. I oblida, igualment, l'esmentat document, que el substitut del PSUC, o sigui el PSC, va convertir l'àrea metropolitana en la peça de la seva lluita pel poder municipal i provincial enfront de la Generalitat, per a la qual cosa va reconvertir l'antiga lluita de base popular (cíclicament, anticapitalista, segons els ritmes de l'explotació) en mera rutina electoral.
Pretendre, doncs, que el poder de la burgesia catalanista s'ha fet mitjançant una estratègia conscient contra les classes populars metropolitanes, i sostenir que la política lingüística i de mitjans de comunicació n'ha estat un instrument, és pura demagògia. Atorga a aquesta burgesia una capacitat de direcció molt allunyada de la realitat, quan és ben palès que la miopia de les esquerres va propiciar el primer govern pujolista el 1980. Menysprea el paper de l'escola catalana com a mitjà no partidista per permetre a les classes populars arribades d'Espanya disputar el poder a la burgesia. I dóna per bo que els mitjans de comunicació en català són predominants a l'àrea metropolitana. “Cinturó morat”! Pobra àrea metropolitana: amb aquests plantejaments, per comptes d'un “cinturó” li posaran un cíngol, com els dels natzarens de Setmana Santa.
