L'ús de les comissions

L'ús de segons quines comissions parlamentàries va quedar ahir ben evident amb els titulars de la premsa de la corneta i el tambor. Els diaris de Madrid van fer palmes i agost al febrer contra Artur Mas. El manual d'instruccions bàsiques per a finalitats perverses diu tal com ara segueix: en primer lloc, els periodistes d'una determinada tendència es posen en contacte amb els dirigents polítics de la mateixa tendència per intentar destruir un altre polític de tendència oposada. Miren entre tots plegats qui és més ocurrent i intercanvien idees i malícies. Quan arriba el moment de la comissió el dirigent polític en qüestió branda retalls de la premsa en qüestió com a gran prova definitiva i encunya una expressió amb pretensions ocurrents. Per exemple: “President Mas, vostè és el vuitè fill de Jordi Pujol.” L'endemà la premsa en qüestió aprofita l'expressió que els seus mateixos periodistes havien facilitat, i titula de la mateixa manera entre cometes. Una comissió, doncs, serveix per a posar en boca dels altres allò que un diari no pot posar en lletra d'ell, perquè potser quedaria massa descarat. O perquè de l'altra manera resulta més efectiu. En definitiva, una comissió no serveix de gran cosa. És només munició de reforç. Potser sí. Potser encara té una altra finalitat. En el cas de Catalunya serveix perquè els dirigents polítics que es reivindiquen “bilingües” destrossen el castellà: “Presidente Mas, ¿usted sabe la dita aquella?” Cap diari, però, va utilitzar-ho com a titular.