Mestre Veny

Són mestres les persones que excel·leixen en una activitat, com és el cas de Joan Veny, que ha dedicat la vida a estudiar el català en totes les seves varietats. Per això li han concedit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, un honor mutu, perquè l'obra de Joan Veny honora la llengua. L'Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC), que dirigeix juntament amb Lídia Pons, és una obra gegantina, un tresor que cartografia l'entramat dels nostres parlars. Rectifico: no solament hi ha dedicat la vida, Joan Veny continua redactant els volums grans de l'ALDC –en falten tres– i aquesta meravella didàctica que és la versió simplificada, el Petit Atles Lingüístic, acolorit per facilitar comprensió lectora i amb uns comentaris lingüístics del mateix doctor Veny que són una lliçó a cada pàgina.

Mestre també en el sentit del mestre i la mestra d'escola que s'esforcen per instruir i educar amb amor a l'ofici. Fa uns dies, arran de la concessió del Premi d'Honor, vaig tenir l'honor de compartir micròfons–la redundància és volguda– amb Joan Veny a Catalunya Ràdio. Va ser una estona deliciosa, intensa, amb una allau de trucades d'oients que aportaven les variants del concepte rosella arreu del domini català. En un moment donat, l'il·lustre filòleg mallorquí va explicar que ara es dedica més a la investigació perquè no ha de fer classes, i aleshores va fer una confessió molt reveladora, va dir que compartia amb l'enyorat Joan Solà un rar-rau interior –feia rodar la mà a l'estómac– abans d'entrar a classe. Pot semblar que els grans savis no necessiten preparar-se les classes, però no és així, Veny va explicar que repassava, estudiava, es posava al dia i treballava a fons per oferir als alumnes la millor informació.

Mestre Veny en majúscules i mestre humil, mestre de mestres que ha format un gruix importantíssim de deixebles. També ells són –som– la seva obra. Moltes de gracis, mestre!