La gran cucanya

S'acosten eleccions andaluses, municipals i autonòmiques. S'ha obert la veda, doncs, del despropòsit. La competició per veure qui la diu més grossa, qui s'acosta, en alçada del verb, als campanars. Aquesta vegada, la pugna encara serà més crua. Perquè ara hi ha la vella i la nova política. Com els casinos municipals, les bandes de música i les colles de castellers. Els que bregaran per no moure's i els qui els empenyeran per posar-s'hi ells. L'Espanya nova fa cara de vella. Inèrcies històriques. Una vegada més –que podria ser l'última si els déus fossin benignes–, hi serem. Caldrà contar-ho, per tant. El primer a trencar les costures ha estat Mariano Rajoy. El president del Partit Popular se n'ha anat de campanya a Andalusia. Allà matinen i serà el primer lloc on quedarà clar quina força té Podem, quina resistència té el PSOE i quina barra té el PP. Encara que la barra sigui compartida. Per això no és estrany que Rajoy hagi proclamat entre andalusos que la vida ens torna a somriure: “En tres anys, hem passat de ser el malalt d'Europa a ser-ne el motor del creixement.” Canta tan agut Rajoy perquè aquest 2015 Espanya pot créixer tant com Alemanya. Però no diu Rajoy que ell ve de molt més baix. Que a Espanya s'ha destruït bona part del teixit productiu i que, per tant, créixer és fer un botet. Un saltiró que no resoldrà l'atur desbocat. Salvatge, a Andalusia. Afirma Mariano Rajoy que els votants han d'apostar per l'opció “seriosa, assenyada i raonable”. Això són ells? He!