Els Germans Musulmans
L'ideòleg indiscutit dels Germans Musulmans
és, però, Sayyid Qutb, empresonat pel règim
de Nasser al 1964
Al 1947 un egipci mestre d'escola, Hasan al-Banna, va adreçar-se al govern del rei Faruk amb una alternativa al govern secular, “cap a la llum”. Moderat en les formes i radical en el fons recupera el missatge dels Germans Musulmans. La degradació i decadència de la monarquia prooccidental d'Egipte era fàcil de denunciar per ineficàcia i corrupció, la solució per a Al-Banna era que s'havia de tornar als principis islamistes. “L'islam com a política, religió i pràctica social ha estat provat abans amb èxit.” El desplaçament de l'islam ha d'anar de les nacions a l'imperi islàmic. “Al·là preguntarà als creients què han fet per restaurar el seu regne al món fins que no hi hagi diferències entre els humans perquè tots tinguin la mateixa fe i practiquin les mateixes creences.” Al-Banna és assassinat al 1949. L'ideòleg indiscutit dels Germans Musulmans és, però, Sayyid Qutb, empresonat pel règim de Nasser al 1964. “L'estat no pot ser la base de l'ordre i l'organització política perquè els estats són seculars i, per tant, no islàmics i, en conseqüència, il·legals. És només per l'islam que es pot arribar a ser lliure...” La no-interferència en els afers interns d'un altre estat “no pot ser tampoc acceptada perquè les lleialtats nacionals són desviacions de la fe”. És la puresa dels principis, i no l'estabilitat, la columna vertebral de l'islamisme que ha de “regir el nou ordre mundial”. Aquesta doctrina i pràctica política representa una desviació absoluta respecte dels principis europeus basats en la independència dels estats i l'equilibri de poder inspirat per la pau de Westfàlia.
La primavera àrab comença al 2010. La població protesta contra l'autocràcia i demana eleccions lliures, democràcia autèntica i governs representatius. Occident hi va donar suport, però les forces militars i religioses lligades al règim subvertit demostren estar més ben organitzades que els manifestants de la plaça Tahrir. El moviment no va ser capaç d'organitzar una alternativa de govern i d'ordre polític. La temptació d'unir fonamentalisme i nacionalisme va acabar donant força als de sempre, en detriment d'un moviment idealista però desarticulat.
Mohamed Morsi, líder dels Germans Musulmans, és elegit president d'Egipte. Arribats al poder intenten institucionalitzar els principis islàmics a l'Estat i els seus seguidors intimiden les minories, les dones i els dissidents, pel seu “nou ordre” que ha de ser instaurat amb profunditat i rapidesa. No hi ha en els estats islàmics una creença majoritària en la democràcia, sinó que es considera que les eleccions serveixen per arribar al poder, sense contrast ulterior de l'acció de govern pel poble. És una confrontació amb vencedors i vençuts i a partir d'aquí les regles polítiques de la democràcia ja no s'apliquen.
Els EUA dubten entre seguretat i llibertat i quan la intenció i voluntat democràtica de les forces a l'oposició es posa en qüestió, la forca de la seguretat guanya en detriment de la llibertat. Kissinger diu que ignorar la seguretat és la llavor de la catàstrofe. En definitiva, Morsi és expulsat pels militars i es reconstrueix el règim de Mubarak sense pràcticament diferència.
La revolució a Síria comença de manera similar. Sembla que les forces democràtiques volen fer fora el règim dictatorial de Baixar al-Assad i implantar una democràcia. Al 2011 el president Obama l'acusa: “El president no ha estat capaç de conduir una transició democràtica i ha de deixar pas a les forces democràtiques...” Quan es proposa a l'ONU per Occident una intervenció militar que estabilitzi el país, Xina i Rússia s'hi oposen i el conflicte s'enverina. Aviat queda clar que els bàndols enfrontats no volen la democràcia, sinó vèncer l'adversari, i es posa de manifest l'ajut sectari dels poders regionals amb diners, armes i logística. Aràbia Saudita i les monarquies del Golf, als sunnites, i Iran, als xiïtes i, per tant, a Assad via Hezbol·là.
La guerra arriba a un punt mort i degenera en catàstrofe amb milions de refugiats i centenars de milers de morts. El país té el risc de no sobreviure. Hi ha zones, la kurda al nord, ja no controlades pel govern, i la violència i sectarisme d'EI arriba a nivells de crueltat que deixen un rastre d'odi i mort difícil d'esborrar. Hauria estat possible a l'inici aturar-ho però ara és ja impossible per la dispersió de grups, la complexitat del mateix conflicte i l'esforç militar necessari. Cap estat veí, i l'Iraq menys que tots, va actuar amb neutralitat. Tots per raons sectàries han atiat el foc del conflicte.
