Manacorí Guillem d'Efak
Hom prové de moltes geografies, es pot venir de molts llocs, però qui deixa petja és aquell que molts anys després de la seva mort, vint anys, la gent el recorda, l'estima i el somia.
Aquest personatge genial va ser Guillem d'Efak, un jove pioner en el pensament lliure que es definia català de Mallorca, nascut a Guinea, fill d'un guàrdia civil. Ho va ser tot, home de mil oficis, per nosaltres cantant, escriptor i actor. La baula que va fer els Setze Jutges encara més seguits, el que recordava, enfortint Maria del Mar Bonet, la llengua i cultura de les Illes Balears. La que compartim, la nostra, contínuament amenaçada per dirigents incultes i sovint, massa sovint, corruptes, tant a la dreta unionista com a l'esquerra centralista i covarda davant el fet democràtic.
A Manacor l'han recordat en un acte d'homenatge multitudinari, sensible, musical i poètic. La sala, de totes insuficient de tant ressò amb la gent que volia fer-lo reviure. En la seva música i obra sempre compromesa amb els seus. Amb nosaltres. Bertomeu Mestre escrivia: “Guillem, la gentada de Manacor que vindrà a escoltar-te i a ‘sentir-te'... l'aixecaràs, l'emocionaràs, la commouràs… tornaràs a ficar-te el poble dins de la butxaca.” I per tanta gent principatina que oblida el suport illenc als catalans que es defensaven de Felip V de Borbó, recordava: “Ens revisaràs la història amagada, la desmemòria atiada al llarg dels darrers tres-cents anys.”
Uns joves mallorquins, Xítxeros amb Empenta, han unit accions amb l'OCB (Obra Cultural Balear), l'auditori i teatre de Manacor, Núria Feliu, en Pífol, en Jaume Santandreu, en Biel Majoral, que escampa el seu vou-veri-vou contra la son i en Toni Parera Fons, actiu en la seva rapsòdia original.
A Barcelona obrí els cafès teatre Cova del Drac i La Cucafera, dedicats a la cançó en català. Guillem d'Efak ha estat un precedent referencial del constant creixement de la nostra música en tots els estils. Entusiasma la seva biografia, discografia, els seus llibres, teatre, obra vària i els premis que li atorgaren. Eren un merescut reconeixement, fins i tot a títol pòstum.
Un manacorí que sabia qui era, no un botifarra. Hi ha una anècdota antològica, un militar espanyol s'oposava al que representava tot dient: “¡Canta en catalán y además es negro!” Ignorava que en la nostra cultura compta tothom qui vol.
Un any clau, tot enfocat cap Al 27-S, el dia que hem de sumar blancs i negres, homes i dones, tot tipus de gent. Hem de convèncer els indecisos, els hem d'explicar la mena de país just i honest que volem construir. Per continuar admirant el món, per ser lliures, per ser més feliços, com ha estat des del juliol de 2010. Cap vertigen, cap defallença, ni a l'ANC, ni a Òmnium, esperant la UDC de Carrasco i Formiguera, una IC i EUIA hereves del ferm PSUC nacional, de classe, i antifranquista. Més la CUP irreverentment necessària, el munt de gent que sap que Espanya és un error històric, que no votarà tebis reformistes centralistes plens de por i altres amb frases de populisme estèril. Que s'enfrontarà democràticament a la dreta extrema, PP i C's, que com taurons pels vots que es disputen s'han tret la careta.
Els illencs reaccionen a tants de despropòsits, sembla que el putiferi al País Valencià també s'acabarà. Cal aire nou, els catalans el tenim a tocar, no oblidem tot el que devem a illencs i valencians. Ells som nosaltres.
Amb Guillem d'Efak, siau qui sou.
