Duros a quatre pessetes

Els catalans eren més murris quan depenien d'ells mateixos i no de cap Estat. Més murris i, tot cal dir-ho, molt més desgraciats. Perquè la pobresa, la de debò, la que pelava la gent de fred i la matava de gana, en aquest país no es va acabar fins fa ben poc. Era exactament la pobresa, la por de patir-la, la que espavilava el poble. I la que el feia desconfiat davant les grans promeses i els grans miracles. Un recel que va quedar reflectit al refranyer popular, que proclamava que ningú ven duros a quatre pessetes. Diuen que Santiago Rusiñol no en va vendre cap a Olot. Ningú se'n va refiar. Alexis Tsipras ha volgut capgirar l'anècdota a Brussel·les. Ha volgut comprar duros a quatre pessetes. No se n'ha sortit. Ara suposem que sí, que el líder de Syriza té tota la raó del món. Que Grècia ho ha fet tot bé i que la culpa de les seves desgràcies i calamitats és d'Alemanya, la Troika o de la Trilateral. Això tampoc arreglaria el problema. A Catalunya, la Catalunya d'ara, hi ha gent de blancs i negres absoluts. Gent que demana a Tsipras que aguanti el gest i mantingui el desafiament. Que exigeixi a Europa que li vengui duros a quatre pessetes. El primer ministre grec no els ha fet cas, ha cedit i ha demanat temps. Més temps i més diners. Duros a cinc pessetes i dos cèntims. Li han dit que sí. Amb les contrapartides habituals. Tsipras haurà de lliurar el pla de reformes que li demana la Unió. L'antítesi exacta del seu programa electoral. Perquè ningú pot comprar duros a quatre pessetes.