JPF

Un amic meu, no gens sospitós de pujolisme, no gens conservador ni condescendent amb les arbitrarietats de la dreta, em truca emocionat davant la declaració de Jordi Pujol Ferrusola al Parlament. És una emoció d'origen quasi teatral, literària, és a dir, un enlluernament formal davant la constatació del naixement d'una estrella. “Quin personatge!”, em diu, i em canta el que en podríem dir les “excel·lències”. No ho fa, per descomptat, amarat del missatge amoral que es desprèn de la llarga intervenció de JPF, sinó amb el mateix entusiasme amb què descriuria el caràcter del protagonista d'una novel·la en la qual es barregessin la cobdícia, l'ambició, l'afany de riquesa, la manca d'ètica i la voluntat de ser el més fort en una selva on només compta l'interès personal. “Ens parla de la condició humana”, aquest home, “de la capacitat que alguns tenen de fer-nos empassar, som si fos una faula, les maquinacions més abstruses i perverses.” Li dic que la seva condició de “dinamitzador econòmic” ja ho diu tot. “Efectivament”, em contesta. “És fascinant. M'atrau la seva capacitat de diluir tot l'entramat dels negocis en una mena d'arcàdia feliç on és natural i fins i tot recomanable passar-se la vida especulant i mirant de trobar la manera d'engrandir la riquesa sense cap tipus de prevenció moral. De fet, en la seva intervenció va dir a la classe política: això és el capitalisme, estúpids. És així. I n'hi ha que sabem nedar en aquest mar procel·lós. Els va dir, jo en sé, de fer aquestes coses.”

David Fernàndez, després de la performance de JPF, va parlar de “perplexitat, vergonya, surrealisme kafkià, inquietud inquietant, món antic”. Té raó. És un món antic i fosc que aparenta modernitat esclatant i inevitable. Però el món antic encara és aquí i encara mana. Aquest és el missatge final de JPF. Des de la samarreta d'en David, Allende s'ho mirava. Les amples alberedes no acullen encara l'home lliure.