Més que paraules

Els dirigents dels partits sobiranistes i el portaveu del govern de la Generalitat han reaccionat com un ariet, tots a l'una i durament, davant la sentència del Tribunal Constitucional que ha suspès la llei de consultes i la consulta mai feta. El mateix Artur Mas ha proclamat que l'Estat no deixa a Catalunya més camí ni opció que unes eleccions plebiscitàries. Enhorabona! No calia esperar les decisions del més alt tribunal i del Consell General del Poder Judicial sobre el jutge Santiago Vidal per constatar l'obvietat. No hi ha mans. Ni camins. Ni res. L'única possibilitat que té la majoria del poble de Catalunya per arribar a la independència, si es manté de manera persistent com a majoria, són les pròpies decisions. La pròpia convicció. La pròpia força. Estructurades políticament, decisió, convicció i força han de concretar-se en unes eleccions plebiscitàries. Les del 27 de setembre vinent. Potser encara convé repetir-ho una darrera vegada. Agradi o no agradi als defensors rabiosos de les sigles –que no agrada–, la bola hauria rodat molt més ràpida si Artur Mas i Oriol Junqueras haguessin pactat una candidatura unitària. D'acord. Perdó, perdó. Escriuré a la pissarra “No ho tornaré a dir mai més” mil vegades. Perquè aquestes eleccions siguin plebiscitàries i no un romanç Convergència, Unió, Esquerra i també la CUP, si vol, hi han d'arribar amb els budells sencers després de les municipals. Sense ressentiment. Més que paraules, voluntat. Més que odis, intel·ligència. Més que fum, país.