El dia dels perdedors

Michael Keaton no va guanyar l'Oscar al millor actor. Era tan favorit, que en el moment de proclamar el veredicte ja tenia el discurset a la mà. En un vídeo una mica matusser ha fet la volta al món es veu com Keaton es guarda discretament el paper a l'interior de l'esmòquing. Què volia dir un actor veterà en un moment culminant de glòria professional i personal que segurament no es tornarà a repetir? Què haurien dit els altres candidats que van tornar a casa amb les mans buides? No ho sabem. Les gales d'aquesta mena són el dia dels perdedors: en cada categoria concorren cinc aspirants, el vuitanta per cent dels quals es queda sense premi. L'espectacle té un fons de perversitat artística. Les càmeres escruten les reaccions dels cinc implicats en cada veredicte amb una fruïció de thriller. Quants mals tragos! Els no-guanyadors s'han d'empassar la decepció i fer cara de felicitat amb un fair play impostat que dissimula les ganes de tocar el dos. Per això m'han fet venir, per aplaudir els altres? Per això m'he trencat el cap preparant-me un discurs, amb uns acudits enginyosos i unes dedicatòries emotives? Per acabar fent de comparsa, de figurant fracassat? He posat la paraula perdedor al títol amb plena consciència que és una gran injustícia. També ho són fracàs, rivalitat, lluita. No és el mateix proclamar directament els guanyadors d'un premi que convocar els finalistes (involuntaris) en una sessió orquestrada com a xoc entre contrincants, com a competició a la qual cap dels candidats s'ha presentat per iniciativa pròpia. Tot és presumpte quan es parla de valors artístics, no hi ha veritats absolutes ni dictàmens infal·libles. Els cinc candidats podrien ser uns altres, i els llorejats, també. Però el món d'avui exigeix rànquings i competitivitat, amb triomfadors i grans figures que queden retratades com a perdedores sense ser-ho quan es posen un discurs a la butxaca.