Opinió

La desaparició dels estats islàmics?

Hi ha un perill cert de descomposició de l'autoritat, de desordre
i d'inestabilitat panislàmica

L'Iran era l'estat amb una major independència política a la zona, tant per la tradició de 2.500 anys de l'Imperi Persa com per l'estructura política d'estat laic. Representava un element d'estabilitat a la zona sobre la base de la independència i sobirania dels estats. Khomeini arriba a l'Iran el 1979 i afirma: “Tots els musulmans som una única nació i el govern de la República Islàmica de l'Iran ha de formular les seves polítiques per dur la unitat política, econòmica i cultural a tots els pobles islàmics.” L'Iran passa de ser un poder estabilitzador a la zona a ser un poder desestabilitzador per la desconsideració, basada en fets religiosos, de la sobirania dels estats. Entra un poderós estat xiïta en el conflicte panislàmic. La primera conseqüència és la devastadora guerra Iran-Iraq.

Síria i l'Iraq, abans centres del nacionalisme àrab, han perdut avui aquesta condició. Grups armats s'enfronten entre si i el control dels governs sobre llur territori es dilueix. Es passa d'una estructura política d'estats a una de tribus i partides armades d'ideologia sempre extremista sense contrast democràtic o responsabilitat social.

L'ordre polític constituït al final de la guerra 14-18 es desintegra, també a Líbia, el Sudan, Mali, el Iemen, Somàlia, Gaza, l'Afganistan... És un problema més general de la regió que localitzat en alguns estats. Tot queda submergit en una guerra general entre les faccions sunnites i xiïtes, Hezbol·là, Al-Qaida, Hamas, ISIL, els talibans... que va més enllà de les fronteres i redueix la seguretat que l'estat, democràtic o autoritari, sempre representa per a la població. El radicalisme d'aquests grups capaços d'immolar-se per la causa que defensen ha portat el terrorisme suïcida, que converteix en difícilment controlable el conflicte.

Els estats que continuen tenint alguna força i autoritat al seu territori s'agrupen en dos blocs, un de sunnita format per l'Aràbia Saudita, Turquia i Egipte, i un de xiïta format per l'Iran, Gaza, el Líban, i atien i financen els grups que els són afins, que fan la guerra i practiquen el terrorisme sense control. Rússia s'ha alineat amb els xiïtes i actua en funció dels seus interessos a la zona, i els EUA, més a prop dels sunnites, basculen des de la voluntat d'impulsar la democràcia i la defensa moral d'aquests principis a la seguretat dels seus interessos després dels errors greus comesos en les guerres de l'Iraq i l'Afganistan, que li han fet perdre l'autoritat que tot poder moderador  i d'arbitratge necessita.

Hi ha un perill cert de descomposició de l'autoritat, de desordre i d'inestabilitat panislàmica que pot portar un llarg conflicte, per la igualtat de les forces enfrontades, sense marc de referència ni límits, unit al convenciment de tots que la raó i la religió justifiquen les seves accions. Occident s'hauria de preguntar quants d'aquests conflictes han estat creats per la seva intervenció directa o indirecta en el darrer segle, en defensa dels seus interessos, primer colonials i després econòmics, donant suport en molts casos a governants corruptes i autoritaris en defensa exclusiva, o quasi, del seu poder i benefici econòmic.

Rarament hi ha hagut règims amb voluntat i comportament democràtic però, quan això s'ha produït, sempre la força dels interessos d'Occident i Rússia s'ha imposat per sobre de polítiques de col·laboració i cooperació, que sempre a llarg termini són més rendibles i útils fins i tot des d'una perspectiva exclusivament econòmica. Els errors han estat nombrosos, constants i reincidents. Es pot recordar el cas de Mossadeq, primer ministre de l'Iran expulsat del poder per Occident quan nacionalitza la indústria del petroli, l'arribada de Khomeini el 1979 portat per França per fer caure el xa, les invasions de l'Iraq i l'Afganistan, el suport polític i econòmic dels dictadors, primer Mubàrak i ara Al-Sisi a Egipte, o de Gaddafi a Líbia, les guerres civils del Sudan i el Iemen, les interferències en les eleccions d'Algèria i Egipte per impedir l'arribada democràtica dels Germans Musulmans al poder... La llista és llarga i s'ha d'acceptar que ha tingut i té conseqüències.

Prioritzar el curt termini sobre el llarg és sempre un error. És aquest un exemple clar d'aquesta política a un entorn especialment complex per la ideologia integral i transcendent de l'islamisme i que afecta una zona del món crítica per la importància de la població, el valor dels seus recursos naturals i la importància d'aconseguir un equilibri essencial per a la pau mundial.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.