El “saltataulells”

Hi ha una cosa molt endins en la burgesia catalana, l'origen de la qual potser podríem cercar en la caiguda del poder real català, que va passar llavors a mans dels burgesos, a partir del 1500, aquesta burgesia tan aqueferada, comercial, negociant, venedora, i que ha fet l'ànima del país, una cosa una mica negra, estreta, avara, no gens generosa, que alguns n'han dit ser “botiguer”, que és donar importància al diner per sobre de qualsevol altre aspecte de la vida, molt lluny de la festa o el dispendi, de l'alegria, de convidar i de donar, en què el valor màxim és la contenció dels gests i l'acumulació, com una manera de tenir poder, de sentir-se segur, de ser tenint i comprant.

Aquesta manera, basada molt catòlicament en la família, la representa la família Pujol Ferrusola, fins al punt que ells, i molts altres a Catalunya, l'han exercida de manera tan convençuda, que en molts casos ha suposat la creació d'una doble moral, la pública i la privada, i d'una hipocresia tan assimilada i natural, que els que la practiquen ja no saben distingir allò que és noble i ètic, d'allò que és pur i simple negoci, interès, amiguisme, i un cert joc brut. Tot plegat, però, fet d'una manera silenciosa, arreglada, amb bona aparença, fins a cert punt legítima. És per això que les compareixences del Sr. Pujol Soley, i de la seva família, a la comissió del Parlament han tingut, per la seva part, aquest to inadmissible de prepotència i de menyspreu, però alhora adornades d'una retòrica enfadada, ofesa, pel fet que el Sr. Pujol, i com ell molts catalans burgesos, no sap veure, no s'adona, precisament, que el seu comportament ha estat mancat de tota claredat, noblesa i consciència ètica. Si se n'adonés, demanaria perdó, i marxaria a casa avergonyit. Vaig pensar, un cop va esclatar el cas, que ell i els seus no tornarien a sortir en públic per la vergonya, i sóc dels que estan astorats de la fatxenderia amb què es mouen davant les càmeres, la mateixa fatxenderia que gasten el Sr. Millet o el Sr. Núñez, el qual, tot i ser murcià, en va aprendre de pressa. Fa por pensar que durant dècades Catalunya i Barcelona van estar en mans d'aquest dos homes petits, però napoleònics, i que mentre un governava el país com si fos un conreu familiar, l'altre feia i desfeia en una de les joies arquitectòniques catalanes, l'Eixample, la meitat del qual ha quedat desballestat.

De famílies i de persones com el Sr. Pujol i família, Catalunya n'està plena. Tan a l'àmbit rural, amb terres, com a la ciutat, amb negocis i fàbriques. Per això durant anys ningú deia res, perquè tot era normal. CiU, bàsicament, ha estat el seu partit. Però quan el mateix Pujol va dir que no hi havia més remei que la independència, va començar a cavar la seva fossa. Els seus aliats externs van passar a ser enemics, i van anar per ell. Un cop ell surt per intentar tapar maldestrament tota la xarxa de negocis i clientelisme, no s'adona, en la seva supèrbia, ni que ha comès delictes ni que per ser un bon lladre cal tenir poder, el poder, com el tenen els qui l'han encerclat. Les seves compareixences tenen un to patètic, són una burla a la decència i a l'honor, però els Pujol Ferrusola i molts com ells no ho veuen. Segueixen pensant que ho han fet bé, que el país és seu, que ells l'han fet. I certament, el país ha estat seu i ells l'han fet, però ara hem entrat en un altre cicle, perquè la independència no es pot fer amb les seves tristes i hipòcrites eines. Aquest és el problema de fons entre CiU i ERC i el moviment popular independentista.

El poder a Catalunya ha de passar a mans d'una altra mena de gent, amb molta més alçada de mires. Aquesta és l'autèntica cruïlla del president Mas i els seus: saltar del fang d'on han sortit cap a una manera més oberta, valenta, imaginativa i ètica de ser. Aquella que en alguns moments de la seva biografia va representar Pasqual Maragall, fill també de la burgesia, però il·lustrada, amb esperit. Com si l'actual ciutat de Barcelona, feta per ell, saltés fins a tots els racons de Catalunya. Perquè que el Sr. Pujol afirmi que com que no poden provar res, ell no pensa dir res, indica que la hipocresia i la indecència formen part de la seva ànima i de molts com ell. Algú l'hauria d'haver expulsat de la sala i no deixar-lo tornar mai més. I deixar de fer tots plegats el “saltataulells”.