Coincidència i complicitat
Estem en un temps històric complex per al nostre procés de transició nacional. Canviar el sentit inicial del dia 9-N va ser una gran equivocació que potser ha aturat a mig camí el tsunami sobiranista i això, encara que es fes un assaig amb 2.300.000 votants. Uns votants que, trencant amb valentia i valor la legalitat de l'Estat espanyol, varen mostrar la seva força. Després d'aquesta demostració de més de 2 milions de ciutadans allò que calia era convocar les nostres eleccions nacionals sense perdre temps. Però la proposta individual del president Mas, que d'entrada va fer un gran impacte, de seguida es va veure que era una equivocació en una societat com la catalana, profundament plural també en el sobiranisme.
Mas creu que té més força de la que té i ha entrat en una estratègia que vull anomenar “de les maleïdes llistes” i de l'exclusivitat dels independents de prestigi. Aquesta actitud li ha tret tota credibilitat, a Mas, i ha permès començar, alhora, una crisi entre CiU-ERC –ambdós han comès l'error d'oblidar i no fer el possible perquè la unitat fos més àmplia amb ICV, la CUP, amb MES... etc. Tot plegat, un altre error estratègic que estem pagant encara.
Tensió durant setmanes, una gran irresponsabilitat que té molts culpables, sigles i noms propis, personalismes..., i que ara no és el moment d'esbrinar, però que després del procés caldrà estudiar-ne les conseqüències. De la mà de l'ANC, Òmnium i l'AMI, Mas i Junqueras han fet un acord d'últim minut, i el president Mas, que té la potestat de convocar, es compromet a fer-ho pel 27-S. I jo penso: un altre error, ja que, mentrestant, hi haurà hagut la batalla fratricida --i normal-- de les municipals, i més greu encara: l'aparició al panorama polític català de noves forces polítiques que poden despistar o fer trontollar la majoria social sobiranista.
La crisi econòmica i social caldria també haver-la tingut en compte per a establir l'estratègia correcta. Però ara ja som en la línia de jugar la gran batalla democràtica del 27-S. I aquí és on cal canviar moltes
coses: estils, maneres de fer, persones, per generar un equip plural que, per sobre de
sigles i objectius partidistes socials i de
classe, entengui que ara cal prioritzar la coincidència i la complicitat. És cert que el retard també produirà reestructuracions a fons de les forces polítiques actuals, i possiblement l'aparició de més actors polítics, encara. Per això és vital que l'opció sobiranista no quedi reduïda a CDC i ERC, sinó que cal trobar els vots i les complicitats
en tots els sectors polítics i socials del país. Evidentment CDC, ERC, l'UDC sobiranista i la CUP són els fonaments del projecte polític català sobiranista, però no n'hi ha prou. Cal buscar vots a ICV i els seus sectors sobiranistes, i al PSC, en el qual encara confio que hi hagi milers de vots per la sobirania, a pesar de la seva direcció actual. I també, per què no dir-ho, a tots els sectors universitaris i socials que prioritzen, potser, la qüestió
social, i que poden tenir la temptació de
votar Podem o Guanyem, d'entre els quals hi ha milers de persones que es van manifestar els Onzes de Setembre al costat
de tots els sobiranistes. Per aconseguir aquesta fita, siguem clars: cal canviar
alguns actors de les negociacions partidàries que s'han fet fins ara, i introduir-hi nous actors que siguin capaços de prioritzar
–diguem-ho una vegada més– la coincidència i la complicitat. El 27-S no ens convoquen a unes eleccions com les nacionals que hem viscut. Seran o no seran plebiscitàries, oficialment, però d'elles en sortirà un mandat democràtic que caldrà exhibir davant de l'Estat i, si s'escau, davant
de l'opinió pública i de les institucions internacionals.
Com he dit tantes vegades, en la història dels pobles hi ha un moment en què s'obre una escletxa, i aquesta és el 27-S. Desaprofitar-la seria un suïcidi per a la llibertat nacional de Catalunya. Deixem-nos d'aventurismes, de redemptors, de volades de coloms, de messies... ara és l'hora d'anar junts perquè si ho fem bé som més dels que ells voldrien i tenim per primera vegada la victòria a tocar. No s'hi val el desànim.
