Franco, aquell pacifista

Una de les cam­pa­nyes polítiques més cíniques de la història d'Espa­nya en par­ti­cu­lar i del pla­neta en gene­ral és aque­lla que, el 1964, sota el lema “Vein­ti­cinco años de paz”, pre­te­nia com­me­mo­rar des del fran­quisme el final d'una Guerra Civil que el mateix fran­quisme havia des­en­ca­de­nat un quart de segle abans. Una pau edi­fi­cada sobre tres anys de devas­tació i ani­qui­lació física i política de qual­se­vol ras­tre de democràcia. Un lema gran­di­loqüent que, amb el pas dels anys, s'ha con­ver­tit en un dels eslògans de més infausta memòria d'aquell període inde­cent, en dura com­petència amb l'infame “Si eres español, habla español” i l'hila­rant “Spain is dife­rent”. Ana­lit­zant l'evo­lució de l'Espa­nya poste­rior a la dic­ta­dura podríem arri­bar a con­cloure que cap d'aquests lemes ha arri­bat a cadu­car total­ment. Diré més, estan gua­nyant actu­a­li­tat. El de la llen­gua, impul­sat pel minis­tre Wert. El de la diferència espa­nyola, en nega­tiu. El dels anys de pau, con­ve­ni­ent­ment actu­a­lit­zat, ha estat encu­nyat per la Casa de la Moneda per com­me­mo­rar el final de la Segona Guerra Mun­dial. Són unes mone­des espe­ci­als, de 10 i de 200 euros, amb el ros­tre del rei Felip VI a la cara (l'hereu de l'hereu posat a dit pel dic­ta­dor) i un colom a la creu amb la lle­genda, atenció, no és broma, “Setenta años de paz”. Sense tenir en compte que l'Estat espa­nyol, a diferència de la majo­ria de països euro­peus, va con­ti­nuar sota un règim de dic­ta­dura fona­men­tada en allò que vul­gar­ment es diu la pau del cemen­tiri, que és la forma més sofis­ti­cada de la guerra, resulta abo­mi­na­ble que l'Estat espa­nyol tin­gui la fri­vo­li­tat de gra­var unes mone­des amb una lle­genda que recorda de manera tan indis­cu­ti­ble aquells temps de plom. No
és gens estrany, però, que no els faci mal d'ulls. El lema dels “Vein­ti­cinco años de paz”, de fet, va ser ideat pel minis­tre Manuel Fraga, pare de tota aquesta colla de fills del règim que ja ni es moles­ten a dis­si­mu­lar. Una Espa­nya eterna de la qual cal mar­xar no pas només per sal­var Cata­lu­nya sinó també la dig­ni­tat.