La deixa

El cas Pujol ha revitalitzat l'expressió “la deixa” al nostre idioma. Fa cosa d'un any l'expresident –loquaç, interessant i divertit– va participar en l'acte d'homenatge que es va fer a Salt per celebrar els 90 anys de Salvador Sunyer, un referent del catalanisme i l'ensenyament del català a les comarques gironines. Sunyer va ser alcalde de Salt, un poble antic i multicultural que és pur laboratori social de la Catalunya del segle XXI. En un apart, Pujol va constatar les seves decepcions amb l'Espanya democràtica i amb l'Europa comunitària que l'havien abocat, sense remei, a assumir la deriva independentista del partit que ell va fundar. Eren pocs mesos abans de la sensacional confessió dels seus diners a l'estranger, de la deixa. Feia poc que Sunyer, alcalde i poeta, havia publicat un deliciós recull de poesia amb el títol Les deixes del Reremús. Allà hi vaig descobrir l'ús d'aquest mot –les deixes– en el sentit de marques o vestigis. L'alcalde hi evoca la seva identificació amb un rierol, el Reremús, com l'assumpció dels orígens humils del seu poble i la seva gent. El Reremús és “amb prou feines un modest torrent”, un petit braç del Ter que voreja el municipi de Salt, un accident geogràfic sense pretensions que només duu aigua quan plou (“Eixut mentre no arriba un cop de geni,/ ressec de l'aridesa de l'agost/ o inflat pel temporal fins que t'empleni/ el desnivell de la baixada en rost.”) i és “humil i sense glòria”. Pel poeta el rierol és “tal com som tots els fills d'aquest racó”. En Sunyer ha estat sempre més proper a un pardal enfredorit que no pas a una catedral. Pujol i Sunyer han estat catalanistes i cristians de cor, amics afables amb respecte mutu, comprensius i compassius. Ara, a les vellors, com se sol dir, deuen trobar sentits diferents a les seves deixes particulars. La de Pujol passa per Andorra, la de Sunyer es dilueix en un rierol pràcticament anònim. Més enllà de qualsevol moralina hom constata que la vida va com va i en queden poc més que quatre deixes.