Massa normes

La polèmica entre els conceptes llibertat i normativa és tan vella i inútil com la de l'ou o la gallina. La llibertat és una idea absolutament abstracta i la normativa és molt concreta i, massa sovint, contundent i excessiva. Això ve al cas perquè cada dia sorgeixen noves prohibicions, lleis i decrets que en nom del millor dels mons possibles intenten amagar al votant tot el que és lleig, fa nosa o incomoda. Els animals, que tantes coses ens poden ensenyar, han desaparegut dels carrers; als vells els han canviat el seient del banc per una plaça en una residència; als pobles ja no hi ha “tontos”, els tanquen pel bé de la salut pública; està mal vist ser gras, etc. Recordo quan abans pels carrers dels pobles sempre hi passejava algun curt de gambals que es convertia en la riota dels altres i en objecte de la crueltat de la mainada. Podria assegurar, però, que eren més feliços voltant pel carrer i provocant burles que tancats en una residència. El sentit contrari que sovint prenen les normes del fi per què van ser creades no pertany a ningú, és un patrimoni de la humanitat. A l'Orient Mitjà destrueixen la saviesa del seu passat en nom de Déu, i aquí pretenen prohibir les frases dels paletes a les noies que passen pel carrer, en nom de no sé què del sexisme. Si les arbitrarietats comeses en nom de la llibertat són infinites, les de les normatives no. Protocols, en diuen. Recordo quan els guàrdies civils de Trànsit eren prepotents i malcarats i ho resolien tot a crits i algun mastegot. Ara, amb els Mossos és diferent. Parlen amb el to adequat la majoria de vegades i pretenen passar quasi per àngels de la guarda. El problema rau en la quantitat d'expedients que obren perquè la tortura s'allargui uns quants mesos. Sobre l'absurditat a què poden arribar les normes recordo que quan tenia onze o dotze anys i estava en un internat de capellans, en el meu dormitori hi tenia un vas amb paper humit i una grana de mongeta que vaig cuidar i observar fins que passava un pam pel damunt del got. Un capellà me la va descobrir, em va engaltar dos mastegots i ell mateix va obrir la finestra perquè la llancés. El mateix capellà ens explicava ciències naturals el mateix matí i, precisament aquell dia, tocava la lliçó setze que anava de la mongetera. Calia, però, memoritzar com un lloro el que deia el llibre. Era la norma.