I els mots, els mots que s'obliden

Al corprenedor documental sobre la realitat lingüística de l'Alguer, Lo dia en què els peixos han escomençat a pescar, se sent el testimoni de la poeta Rosa Ciampelli que explica com, tot sovint, algueresos de la seva generació li demanen de recordar-los alguna paraula catalana que han oblidat. Parlaven alguerès i ara ja no el parlen, o el parlen bastant menys i així, de mica en mica, la memòria de la llengua s'esmicola. Aquest fenomen s'anomena erosió lingüística, a vegades també atrició –de l'anglès attrition, desgast–. No fa gaire anys que aquesta erosió és estudiada com a tal per la lingüística. Com perdem habilitat en una llengua? Com se'ns rovella, es marceix o s'engruna? Gairebé tothom pot haver-ne fer l'experiència amb alguna llengua apresa a l'escola: les llengües apreses amb un mestre, si no es fan servir, es poden desfer prou ràpidament. Això perquè, al contrari d'un ganivet que com més serveix més es desgasta, una llengua s'esmussa quan no s'utilitza. No necessàriament, però, és un esmús definitiu, qualsevol habilitat oblidada pot ser recuperada, amb més o menys esforços i constància.

Gairebé tothom pot haver experimentat aquest tipus d'erosió en llengües d'aprenentatge escolar. Ara bé, és molt més dolorós i colpidor veure com s'erosiona una llengua primera, una llengua materna, una llengua amb presència plurisecular, per exemple a l'Alguer, o mil·lenària, per exemple a la Catalunya Nord. Una llengua que havia estat tronc i que ha esdevingut fulla esgrogueïda. Ho he testimoniat tan sovint que a vegades em sembla que ja no m'afecta, fins que topo amb una altra persona que em diu, més o menys, i sovint en francès: “El català, el parlava abans, sí, a casa, però ara ja no en sé gaire, fa massa anys que no el parlo amb ningú.” Recordo, per exemple, un escriptor d'expressió francesa nascut en un poblet del Vallespir que m'explicava com fins al primer dia d'anar a l'escola, a sis anys, no havia dit mai cap paraula en francès. Uns seixanta anys més tard m'ho explicava en francès, fent veure que no s'adonava que l'estava encoratjant a provar de retrobar almenys una part de la seva llengua natal. No s'hi atrevia. Massa carxots, massa punicions, massa humiliacions, massa lliçons ben apreses a l'escola gratuïta, laica i obligatòria francesa. Massa totalitarisme lingüístic impartit per una democràcia perquè hi pogués resistir. Perquè pensés que era possible resistir. Perquè pensés que hauria estat necessari resistir.

Erosió lingüística, sí, com a fenomen paral·lel a la no transmissió. Com a símptoma de l'estadi terminal d'una llengua. Una no transmissió i una erosió que poden ser viscudes amb bona consciència o amb tristor i que són pedres camí del cementeri. No hi ha, però, cap ordre divina que ens obligui a fer les últimes passes fins a la fossa comuna on es dissolen tantes llengües. Cada esforç individual per recuperar la memòria val la pena com, des d'aquests territoris malmesos i aviat amnèsics, val la pena esperar treure beneficis del fet que aquesta llengua torni a ser, per fi, la llengua principal, la llengua oficial, la llengua banal d'aquí a la vora, a la Catalunya aviat alliberada.

A