Tura i Fernàndez

Davant dels fets que van ocórrer el juny de 2011 a prop del Parlament, hi va haver, com a mínim, dues reaccions. La que defensava el dret de protesta de les persones que es manifestaven contra la crisi i contra els seus efectes i la que no tolerava l'intent d'usurpació de la sobirania popular –representada pel Parlament– protagonitzat per tots aquells que “van impedir el funcionament normal d'una institució democràtica”. Les cometes es refereixen a les recents declaracions que ha fet Montserrat Tura, víctima d'aquells fets. Les ha dit arran de la revocació de la sentència de l'Audiencia Nacional per part del Suprem i de la condemna, doncs, de nou imputats que aniran a la presó amb una pena de tres anys a les espatlles. Tura, que és conscient de la transcendència del Parlament en un país com Catalunya, del seu alt valor simbòlic i de les inevitables derivades jurídiques del cas (en estricte compliment de la llei), també afirma que “en absolut” no se sent satisfeta de la condemna. “Em preocupa molt”, diu. I ho diu perquè és una persona assenyada que considera que, tot i els evidents exemples de violència que es van viure, la desproporció del càstig converteix la sentència en allò que David Fernàndez ha qualificat com a “penalment excepcional, processalment anòmala, repressivament embogida i nítidament política”. Tura defensa el Parlament i l'exclusivitat de la institució legislativa com a garant de la sobirania popular. I té tota la raó del món. Però també s'acosta a Fernàndez quan entén que s'ha de revisar una pena que no és proporcional als aldarulls que vam viure. La reacció dels membres de la CUP és entenedora perquè davant la magnitud de la indignació la solució no és “enviar joves a la presó” sinó entendre els motius de la queixa i posar-hi remei amb paraules i fets i no pas amb una desmesurada disciplina coercitiva. Des de talaies allunyades, tampoc no diuen coses tan diferents.