LA CRÒNICA
Violències
Deu ser cosa de l'influx de la lluna, de les exaltacions de la primavera i dels efectes de l'eclipsi, però aquests dies els esperits més sensibles i els ànims més fràgils s'aixequen amb el pes de l'angoixa al pit i la temptació de fer un disbarat. I també deu ser cosa de la desesperació, de no arribar a final de mes, de ser massa jove o massa vell per trobar feina, de sentir-se derrotat i inútil, d'adonar-se que no es poden pagar les factures o de témer que et facin fora de casa. O que et diguin que les crisis són una oportunitat i que, al capdavall, som nosaltres els que ens construïm la vida.
Diuen que han augmentat els suïcidis i, en aquest aspecte, sembla que les xifres oficials i les percepcions personals coincideixen. Jo, com vostès, puc pensar en algú i especular sobre les raons profundes, les motivacions definitives i les responsabilitats de la darrera empenta i, segurament, jo i vostès ens podem equivocar. Ja sabem allò de la vida i les seves complexitats, però ni els més insensats neguen els efectes directes de la crisi i de la forma com s'ha combatut. Les retallades, els acomiadaments, la reducció de sous, drets i prestacions, la degradació general, aquí i a Atenes i a tants altres indrets, han fet que la vida esdevingui molt més lletja i que moltíssima gent se senti acorralada. Això és violència. No cal ni parlar de l'estat repressor i de com es desallotja la plaça de Catalunya quan convé. Hi ha molta violència darrere el “tu no” i les portes tancades i l'“espavila't”. N'hi ha molta en les injustícies i les arbitrarietats, i en les desigualtats, i només cal situar la mirada en els graons inferiors per adonar-se'n. També n'hi ha en els pressupostos generals i no és difícil de percebre si has de visitar les sales d'urgències dels hospitals, o saps de les llistes d'espera o de com s'escatimen tractaments i fàrmacs a qui ho necessita. És aquella violència estructural de la qual ja no es parla, però segueix existint. I la violència genera violència i s'escampa pels barris.
I si la crisi té responsables, la violència també la té encara que no els persegueixi ni la policia ni la justícia. Encara que no sigui una d'aquelles violències que els tertulians defineixen com una línia vermella que no es pot traspassar. Ho esmento, és clar, pensant en la condemna pels fets del 15 de juny al Parlament català i en la satisfacció expressada per aquella trepa de creadors d'opinió que el millor dels nostres parlamentaris ha definit com el Camamilla Party. I no per justificar ni les gamberrades ni els casos de mala grapa en les tàctiques de desobediència civil que inspiraven l'acció.
La violència deslegitima les causes que pretén defensar i esdevé, finalment, contraproduent. Però convé parlar de proporcionalitat i recordar que de violències n'hi ha moltes i que els principis morals i les nocions ètiques que transmeten els cortesans aïllen i criminalitzen les que identifiquen com a hostils. Ara cal fer-ho amb els moviments socials. La violència que aboca a la desesperació i el suïcidi es veu que no és de la seva competència. Deu ser només cosa de l'influx de la lluna, de les ombres de l'eclipsi.