Dubtar

El dubte és un dels mètodes que han afavorit més el progrés de la humanitat. Sobretot quan es dubta del que un mateix té per preconcebut. En la ciència s'han aconseguit d'aquesta manera molts progressos que s'han transformat en millores per a les persones. Dubtar dels altres, en canvi, és un fre. I a vegades és fins i tot una arma de destrucció, com ara quan s'estén públicament una ombra de dubte sobre algú. “Primer cal veure si hi ha eleccions el 27-S”, va dir Oriol Junqueras. Una andanada contra Artur Mas, i tot seguit una onada de decepció es va abatre sobre molts catalans. Rectificar immediatament aquesta afirmació ja servia de ben poc. La percepció que la desconfiança mútua entre els principals actors polítics del procés no només no se supera sinó que es renova ja ha quedat fixada en l'ambient.

Jo reconec que la meva posició i la de molta altra gent en relació amb el procés és molt còmoda i molt fàcil. Ja hem anat a fer grans manifestacions, cadenes humanes i lletres gegants, algun article com aquest, i ara només esperem que els nostres representants polítics ens convoquin a les urnes amb el mandat clar de votar per la independència per posar el vot que signifiqui un sí a l'urna. Aquesta és la part fàcil i, sí, la part difícil és la de l'articulació política de la cosa.

Per això també és molt còmoda la posició de dubtar que els actors polítics que han de fer possible que puguem votar siguin capaços de fer-ho prou bé. És lleig dubtar dels altres. I sí, jo i uns quants més també ho fem d'aquests actors. I em dol, perquè en alguns moments d'aquest procés els hem sentit dir que la veritable força de tot això que estem fent és la gent. Tenen almenys un milió nou-centes mil persones que van votar sí el 9-N donant-los suport, i si els sembla poc, només es tracta de mobilitzar tot aquest contingent per convèncer tants indecisos com faci falta perquè els números surtin. Tenen a la seva disposició tot aquest actiu, però es dediquen a la política de curta volada. Per això dubtem d'ells encara que ens pesi. I a mi em pesa. I també quan són els altres els que acusen els uns de partidisme i no es miren ells al mirall.

Al final, tots acabem dubtant de tots. I el més trist és que aquesta vegada el dubte no és el mètode que ens farà avançar. El mètode que ens cal és el contrari: la confiança. Confiar els uns en els altres i confiar que junts som imparables, com deia aquell. Però ho escric i no m'ho acabo de creure. Dubto, i em sap greu. I vosaltres?