Espinàs suau

Josep Maria Espinàs ha estat, de sempre i durant dècades, un espectador de la realitat més pròxima. Un cronista minuciós, elegant i càlid, que ha resseguit el pas del temps, els paisatges i les persones al compàs de les agulles del rellotge. Dia a dia, mes a mes, any a any. El temps l'ha acompanyat i s'ha escolat, i ara Espinàs ja no imagina crepuscles. Els palpa. Amb neguit i un cert to de protesta inèdit en l'escriptor. Josep Maria Espinàs, atent a la vida, ha explicat passatges de la pròpia en llibres encadenats: El teu nom és Olga, El nen de la plaça Ballot, Inventari de jubilacions, Temps afegit i I la festa segueix. El darrer, A ritme del temps, constata que el temps afegit comença a acabar-se de debò. Ja no és un recurs literari, sinó el final real del compte enrere. Un final que examina la pròpia vida amb pinzellades fines i que s'expressa en rima espontània: “Sovint m'he trobat a mi mateix pensant en hendecasíl·labs d'una manera natural.” Espinàs, suau, autoreconstrueix la seva vida. I empalma síl·labes treballades en frases que toquen tendre: “És la barca de sempre / que ara fa aigües, i es podreix la fusta / i el timó s'ha encallat / i em porta fatalment contra les roques que no perdonen”. Aquesta és la constatació, però també hi ha la protesta: “El fill gran del Josep i la Marcel·la, / Josep Maria es deia / un dia es va morir, sense voler-ho [...] Lamentarà no poder donar les gràcies / ni excusar-se. Per això jo m'avanço: / ha mort sense voler-ho.” A reveure, mestre.