Ni unió, ni progrés, ni democràcia

Unión, Progreso y Democracia ha estat i és conseqüència d'un rampell. Un arravatament de Rosa Díez, que es va sentir menyspreada pel PSOE i va veure's amb prou coratge per fundar un partit d'intenció exactament espanyolista. Díez va prendre la decisió després d'apamar altres opcions menys segures d'èxit i d'haver fos tots els papers de l'auca en els governs de coalició amb el PNB. Qui es mira les declaracions antigues de l'exdirigent socialista, partidària de l'autodeterminació i altres fineses, i se l'escolta ara se'n pot fer totes les creus d'un cementiri. Els trets que més defineixen el caràcter de l'actual líder d'UPyD són la supèrbia i la persistència. La primera atia la segona però també acabarà devorant-la. Rosa Díez és magra perquè se la menja l'odi, que ningú sap ben bé on i com es va covar amb tanta intensitat. Fa mesos alguns dirigents de Ciutadans i UPyD van arribar a la conclusió que podien unir forces perquè, al capdavall, volien exactament el mateix: reivindicar l'Espanya ancestral amb pretensions regeneracionistes. La regeneració es va acabar amb la Generació del 98. Després, totes les imitacions han estat nefastes. Díez no es va aclarir amb Albert Rivera. Massa egos sota la mateixa bandera. Ara l'electorat s'ha decantat per Rivera. Si es tracta de creure's la farsa de la “nova política”, que sigui amb nous actors. Rosa Díez s'ha pansit políticament i no se n'ha assabentat. Andalusia ha trinxat el seu partit i ara les vespes més hàbils fugen del vesper envellit.