Periodisme i tragèdia

Ahir també vaig tenir una sensació desagradable veient alguns col·legues de professió estalonant familiars de les víctimes de l'Airbus. Sóc conscient que tenien el deure professional d'acostar-se a persones, a experiències, perquè, al capdavall, sense històries humanes el periodisme només és estadística i documentació. Els mitjans de comunicació van dirigits a éssers humans i per això han d'intentar desprendre humanitat. Això no obstant, aquesta aproximació al dolor individual en nom de l'interès col·lectiu no pot contribuir a incrementar el patiment, a amplificar-lo més enllà del criteri informatiu, a convertir-lo en un espectacle, en reclam morbós. Això sí, la sensibilitat, l'empatia i el respecte són difícils de gestionar en situacions així, i més quan s'és un reporter de primera línia, en tensió, amb sentiments contradictoris i sovint pressionat pels superiors.

Tots plegats hauríem de reflexionar més enllà de la retòrica d'uns codis deontològics que no seran efectius fins que en comptes de mirar d'aplicar-los com un reglament els tinguem interioritzats com una conducta. El problema ètic, a més, no és només periodístic sinó de referents. Una prova evident la tenim en les portades de la premsa que vam poder contemplar ahir al quiosc. No és gens casual que als països on, per exemple, donen als toros un valor cultural i estètic positiu, les portades mostressin la tragèdia de forma més crua, exposant el dolor a cara descoberta. No ens equivoquem: no és pas sensacionalisme, és el seu concepte de normalitat. Aquest és el drama. L'ètica no és innata sinó la sedimentació dels valors. I ni tan sols trobem consol en la sensació d'haver-ho fet millor perquè en altres episodis, de drames llunyans i protagonistes desconeguts, tots solem abaixar el llistó dels escrúpols.

En algun espai més o menys equidistant del lloc que ocupa l'exhibició obscena del dolor i l'alternativa fredor asèptica de les dades despersonalitzades hi ha el terreny abrupte, relliscós i complex on trepitja el periodista.