Guardiola

Encara que ja ho hem oblidat, hi va haver un temps en què l'economia catalana, com l'economia veïna, funcionava a cor què vols, fins al punt que algun polític espanyol es va creure, el pobre, que acabaríem avançant Alemanya.

In illo tempore, una part del superàvit públic es va dedicar a constituir una guardiola, també coneguda com a fons de reserva de la Seguretat Social. La idea era estalviar en el moment alt del cicle per poder dedicar aquests diners a pagar pensions quan arribés una crisi. Com s'ha fet. La guardiola va arribar a acumular 66.815 milions d'euros, però l'any passat el volum ja havia baixat fins als 41.634 milions.

Això no ens hauria de preocupar gens, perquè és el que estava previst. Acumular diners en els anys bons i gastar-los en els anys dolents.

Però és que els diners de la guardiola no estan, per dir-ho d'alguna manera, en un compte a la vista, sinó invertits. No ens posséssim nerviosos: la llei permet que amb el fons es pugui comprar deute públic de països de la zona euro. Llavors, el deute de quins països ha comprat el regne d'Espanya? El d'Alemanya? El dels Països Baixos? El de França? No. Deute espanyol, només. D'això, els entesos en diuen –per desaconsellar-ho calorosament– posar tots els ous a la mateixa cistella. Perquè si cau la cistella, els ous se'n van en orris. Hi ha economistes que qualifiquen aquesta conducta del govern espanyol amb insults de claus i ferros.

Diuen que dos amics anaven cap al mercat amb un carro i una gran bóta de vi. Un duia, a més, una moneda de plata a la butxaca. Li va venir set i va comprar un petricó de vi al seu amic. Uns metres més enllà, la set li va arribar al seu company. També en va comprar un petricó, amb la moneda que havia aconseguit. Això es va repetir més cops, de manera que, en arribar al mercat, la bóta era buida, els dos bons jans estaven contents –això sí–, i només tenien una moneda a la butxaca.

I què té a veure aquest conte amb la guardiola de les pensions que gestiona Espanya? Doncs tot, home; tot.