Temps

Aquest 2015 tindrà un segon més. El 30 de juny, de manera automàtica, els rellotges atòmics afegiran aquest segon que compensa l'efecte de la rotació de la Terra. Des del 1972 ja hem afegit 24 segons, i si no es fes així cada 500 anys els rellotges tindrien un retard d'una hora. L'hora amb què jugarem de nou aquesta arrencada de primavera en què la pluja ens ha volgut fer veure que ja érem a l'abril o al maig. Girem les busques del rellotge buscant la llum, mentre els automatismes que es mouen per la xarxa compassaran aquesta matinada ordinadors, tauletes i mòbils.

És el temps accelerat d'aquest segle, en què el volem aprofitar tot, no estem disposats a perdre'l, i per això volem més llum i el segon afegit. Hem passat de sentir tocar campanes a la precisió més absoluta del que deu ser la imatge d'un instant: un segon. I això aquesta setmana en què el temps, el rellotge, és a dir la vida, s'ha aturat de cop per a les 150 persones del vol de Germanwings sinistrat. Una persona ha posat fi expressament a la seva i la del passatge que conduïa. “Com un llampec caigué la vida, igual que una pestanya en un got d'aigua”, escrivia el poeta rus Mandelstam. I mirant de superar el tràngol el temps fa un doble joc. El temps tot ho cura, és la frase popular, com de primers auxilis emocionals, per fer avançar el procés de dol. I per altra banda hi ha un temps que no tornarà per a tots aquells que han fet estavellar. El seu temps s'ha acabat. I això que és el mateix que curarà els familiars de les víctimes. És un fet irreversible. Un whatsapp de l'amic Eduard m'advertia de la mort d'un tiet seu que viatjava en l'avió. Un missatge que s'envia en un instant, com s'apaga una vida. El psiquiatre Ramon Riera, autor de La connexió emocional, explica que una desgràcia d'aquestes proporcions impacta sobre la societat i ens entrena la nostra vulnerabilitat. Com en som, de febles, i com n'és de fugisser, el temps. Potser només ens resta el condol als familiars i amics, que tampoc ens restarà cap segon.