‘Les catalans'
Sempre he admirat la capacitat dels francesos per fer llibres de síntesi, visions de conjunt, estats de la qüestió. El paradigma d'aquesta manera de fer és, sense cap mena de dubte, la col·lecció Que sais-je?, de les Presses Universitaires de France. Una mena d'enciclopèdia universal en marxa que ens brinda un panorama actualitzat del coneixement. Una col·lecció, encara ara, amb la millor síntesi d'història d'Espanya que s'hagi publicat mai (Pierre Vilar). Tot això ve a tomb de la publicació del llibre Les catalans. Lignes de vie d'un peuple, del periodista Henry de Laguérie (Ateliers Henry Dougier, 2014), que es presenta ordenat en quatre capítols: 1. “La creativitat, marca de fàbrica d'un poble que mira al futur”, amb aportacions de Lluís Permanyer, Enric Palau, els germans Roca d'El Celler de Can Roca i Jordi Camí; 2. “Marxar d'Espanya?”, amb contribucions de Ferran Requejo, Carme Forcadell; Francisco March, un cronista taurí que viu un exili interior, i Joaquim M. Puyal. 3. “El Global i el local (Glocal)”, en el qual dóna la veu a Antoni Castells, Lluís Pons, de Vueling; Lluís Martínez, de Desigual, i Miquel Ferret per part del món casteller, i 4. “La vida en comú a Catalunya”, on parlen Francesc Torralba, Ada Colau; Noemí Rocabert i Filiberto Bravo, de Ciutat Meridiana, i Kheraba Drame, de Ca l'Àfrica. El llibre es completa amb uns annexos breus sobre els grans autors catalans, els grans realitzadors teatrals i cinematogràfics, una cronologia amb els moments clau de la història de Catalunya i unes elementals xifres bàsiques.
La tria és, potser, incompleta, i potser també, discutible, però el camí triat pel periodista és intel·ligent i incisiu, té un enfocament equilibrat i, en la selecció, que no és neutra, hi ha una interpel·lació que no ens pot deixar indiferents. La veritat és que va bé començar amb l'herència de Jaume Vicens Vives sobre el seny i la rauxa per passar, sense solució de continuïtat, al Sónar com a festival d'avantguarda, a la revolució modesta de la cuina dels germans Roca i a la recerca biomèdica, i és un quadre estimulant i suggeridor que situa les coses lluny de qualsevol fonamentalisme i, més aviat, tracta de tocar de peus a terra.
Aquest realisme pragmàtic de les coses concretes, i dels grans reptes, no defuig el debat identitari i, naturalment, hi té el seu lloc i el seu pes l'independentisme i la seva actual transversalitat social i el seu caràcter molt més majoritari que en el passat. Amb el contrapunt dels que senten com la deriva identitària o d'altres qüestions desplacen la centralitat de gent que tem que el seu món s'acaba. La identificació identitària del Barça no passa desapercebuda per a l'autor, que, així, lliga la vibració esportiva quotidiana i la dimensió nacional. En el terreny de l'economia productiva fa el contrast entre la capacitat general dels catalans per generar riquesa, la capacitat exportadora i la difusió al món o la connexió aèria. La cohesió social esdevé l'apartat més punyent, en el qual quan es parla de Ciutat Meridiana palesa que és un lloc on no pas tots els infants mengen per la gana que tenen. Finalment, el llibre es tanca amb el testimoni de Kheraba Drame, un negre decebut i desencantat que diu que tornarà al Senegal perquè “amb el color de la meva pell no podré ser mai català”, després d'haver vist com es presentava una filmació sobre la seva vida a Barcelona, a la Biennal de Venècia, en representació de Catalunya.
És evident que podríem presentar casos en sentit contrari d'històries magnífiques d'integració, és veritat que en els annexos no hi figura, per exemple, la ciència o la creació artística, és veritat que la tria d'autors és discutible, i jo voldria haver-hi vist Riba, Carner, Maragall o Ferrater. Però comptat i debatut, el llibre presenta un mosaic plural, defuig l'autosatisfacció que sovint destil·lem els catalans i posa un just contrapunt a l'optimisme, tot recordant i fent present la indignació i el clamor social d'una societat que veu com les desigualtats creixen. De fet, ens convindrien molts més llibres com aquest per no perdre mai de vista que en la Catalunya del futur no tot seran “flors i violes”.
