‘Catalexit' o ‘Catalexodus'
A Grècia, atribolada com està amb la possible perspectiva d'un Grexit que la situï fora de la zona euro i de la moneda única, hi comença a haver veus que preconitzen un grexodus que és una paraula d'etimologia hel·lènica tal com demostra la traducció de la Bíblia en referir-se a la sortida d'Egipte del poble d'Israel. L'expressió Grexit té, a més a més, una connotació de ser expulsat d'un club en contra de la pròpia voluntat. És possible que després de sis anys de profunda depressió econòmica resulti, però, ara menys, humiliant si no hi ha cap alternativa més que la d'alliberar-se de la camisa de força del tipus de canvi de la moneda. En tot cas, tothom opina sobre el cas, i per exemple es recomana que Grècia es vengui el port del Pireu a empreses xineses que connectin per autopistes les mercaderies que entren pel canal de Suez a fi de transportar-les més ràpidament i amb costos inferiors als mercats de l'Europa septentrional. També hi ha opinions que recomanen la venda d'aeroports com a element dinamitzador. És a dir, exactament allò que la Hutchinson Whampoo de la Xina i el port de Barcelona ja fa temps que intenten fer malgrat l'obstacle que representa el govern d'Espanya a través de Puertos del Estado, els peatges de les autopistes catalanes i una Aena que va invertir cinc vegades més en la terminal de Barajas que no pas en el port i que ha permès a l'Ajuntament de Madrid (alcaldessa Botella, dona de l'Aznar) un endeutament de 7.500 milions d'euros sobre el qual el ministre Montoro no ha fet mai cap comentari despectiu i acusador com els del mal estil que practica quan envesteix en lloc de raonar si es digna a utilitzar el cap.
Ja sé que sempre s'ha dit que el millor carrabiner sempre és un excontrabandista. Però la regla només val per a qui, en canviar el fardell per l'uniforme, trenca tots els lligams amb el món de procedència i extracció on, sovint, per sobre de la noble, honesta i legal assessoria en matèria d'optimització fiscal hi pugui haver vies de tràfic d'influències per a practicar l'evasió fiscal dels rics i de les grans empreses més enllà de la legalitat estricta. Ja sé que el ministre afirma que va deixar la seva empresa d'interlocució amb la hisenda pública, però Montoro es dedicava a aquestes qüestions fins al 2008 i les va exercir després d'haver estat ministre del ram tributari també en un govern anterior. Tampoc es pot dir que sigui exactament cert que una inspecció de la Cemex mexicana fos amb certesa la causa de la destitució de la plana major de l'Agència Tributària. Nogensmenys, potser resulta irritant que, per maniobra de distracció de cara a l'opinió pública, faci el consuetudinari recurs a formular un atac a Catalunya, acusant-la de dedicar-se al sobiranisme i que, per culpa d'això tingui un creixement econòmic menor.
Francament, és indignant que els membres del govern central que és el causant hostil de les nostres mancances, encara gosi vituperar-nos tot i tenir ells la guardiola i l'aixeta d'un espoli fiscal que contracta amb moltes fastuoses inversions improductives a la resta de territoris. Evidentment, el conseller Mas-Colell reitera de forma lapidària que som víctimes d'una “asfíxia financera premeditada”, cosa que ja va dir Trias Fargas fa 35 anys i que demostra que tenim cadena perpètua. Però hem de subratllar també que l'aeroport del Prat aporta més de la meitat dels beneficis d'Aena (339,2 milions contra 27,5 a Barajas). Deu ser que, segons el mateix argument, encara és més perniciós el sobiranisme castellà. D'altra banda, aquí les autopistes són de peatges abusius i allà, al centre, gratuïtes i/o rescatades.
Per si fos poc, l'AVE és un exemple d'inversió injustificable, única al món i ruïnosa. L'última estació la van fer en un poble de 28 habitants prop de Zamora, on es desdoblen carreteres perquè allà hi va néixer la ministra del ram. Espanya pateix de la xarxa més extensa d'alta velocitat del món i és l'últim classificat en passatgers per quilòmetre. La línia de Barcelona-Madrid recupera només el 46% de la inversió, però Madrid-València o Andalusia, un ínfim 10%. I tot això mentre es retalla l'estat del benestar, s'espatlla l'ascensor social i es destrueix la classe mitjana i traiem pit fingint una recuperació molt relativa. Conclusió, més que un Catalexit, sembla l'hora del Catalexodus.
