La nostra llengua invisible

És així, doncs: l'estela oficial d'homenatge a les víctimes de l'accident de l'Airbus A320, als Alps, consta de quatre llengües. Francès, alemany, espanyol, anglès. Trenta-nou de les víctimes eren catalanes però no va semblar útil, i menys encara necessari, posar-hi també la llengua catalana. Evidentment, aquesta absència indigna. Evidentment, aquesta absència és una falta de respecte enorme, imperdonable. La llengua amb les quals algunes de les víctimes van tenir els seus últims pensaments, la llengua amb la qual els familiars de les víctimes expressen el seu dolor, aquesta llengua ha estat menystinguda. Decididament, Espanya no és Suïssa, que enarbora com un orgull nacional el fet de ser “el país de les quatre llengües”, fins al punt d'haver-ne fet un lema per atreure turistes. A Espanya, tots els ciutadans de nacionalitat espanyola “tenen el deure de conèixer” la llengua castellana i, per tant, des del punt de vista constitucional, és lògic pensar que tots s'han de sentir representats per aquesta llengua. I no hi fa res si el punt de la Constitució que ho especifica sembla un requisit per una oferta de feina– de tipus “anglès obligatori”– i, per tant, és incapaç de generar per si sol cap lligam emocional. És així, i prou. De totes maneres França, la jacobina i lingüicida França, hauria estat ben sorpresa, i probablement xocada, si el govern espanyol li hagués demanat de posar-hi també el català. “Afegir una llengua regional? Ai, quina vergonya, no?” França i Espanya, doncs, van poder actuar amb perfecta i desimbolta sintonia a l'hora d'evacuar la qüestió lingüística.

Sí, és així i prou. És així i prou perquè la llengua catalana és invisible fora dels territoris en què té un estatus d'oficialitat. Si bé és una llengua potent a internet i si bé, en el camp literari internacional, ha esdevingut relativament visible, continua sent del tot invisible en el camp polític i diplomàtic. Sortint dels límits exactes d'Andorra, Catalunya, Illes Balears i País Valencià, el català s'evapora, el català no existeix. Andorra no és prou potent demogràficament per imposar-lo i els tres territoris autònoms avui sota domini espanyol no tenen prou força per fer-lo existir fora dels seus límits, en el cas, és clar, en què tinguin ganes que hi existeixi.

Per això no hi havia cap possibilitat, ni remotament, que el català figurés a l'estela dels Alps. Tan sols l'existència d'una Catalunya independent farà que la llengua dels catalans pugui ser considerada, a l'exterior, com una llengua digna de ser present en cerimònies oficials. Mentrestant, a Europa, el català és la primera llengua de la segona divisió. I serà per sempre en aquesta segona divisió, la de les llengües a les quals es prega que desapareguin sense fer escarafalls. Excepte si Catalunya guanya el seu lloc a la primera divisió, la divisió on haurien de ser totes les llengües si el món dels humans fos just. El món dels humans, però, no és just i l'única manera de fer que el català deixi de ser menystingut per les instàncies internacionals i els governs d'arreu del món és que Catalunya entri al club dels estats independents. Tota la resta, regionalisme, autonomisme o federalisme, és mentida.

É